Benvolgut, @eduardsendra, m’alegra veure’t per aquí. S’entén tot el que dius que en la teva situació actual, no tinguis temps per participar més. En qualsevol cas, genial que hagis trobat temps per oferir-te a ajudar @emdicmarti! Aquest és l’esperit del fòrum: ajudar-nos entre tots.

eduardsendra El fòrum de debat és hiper reduït… d’un món del sardanisme en totes les seves vessants no som ni 100 persones participant en pocs o molts comentaris

Si, noi. Pel que m’ha fet saber en @Xavi_Terrassa, sembla que és un problema que sigui jo qui ha començat aquesta iniciativa. Ja parlaré amb ell algun dia per tal que m’expliqui els motius, fins on vulgui o pugui explicar. El món de la sardana mai deixarà de sorprendre’m! 😂

De moment, l’únic que sé és això:

Xavi_Terrassa Que ho hagis iniciat tu @JoanAranda és en algún cas el motiu per no participar-hi, i ja pots explicar que vas de bona fe que hi ha algún malentès del passat que no se supera.

I aquí em tens. Per una banda, amb ganes de respondre a @NoSocEnPuigdeltaulat i per l’altra amb una certa por que em tirin la cavalleria per sobre si dic el que penso en l’espai que he creat… perquè tothom pugui dir el que pensa! 😅

      NoSocEnPuigdeltaulat Gràcies pel missatge, veig que en allò substancial estem tots d’acord.

      A mi m’agrada ser pràctic en el sentit que fins i tot si de Som Sardana hi ha moltes coses que no m’agraden, intento saber en què ens podem ajudar mútuament, i treure profit de les coses que sí que m’agraden, i col·laborar en tot allò en el que puguem. Com tu bé dius, la comunicació és un bon exemple de coses que s’estan fent bé.

      Jo sóc optimista, i veig que hi ha canvis en la bona direcció, si bé jo els voldria més ràpids. Per exemple, el fet que els Premis Capital de la Sardana, que fins ara només premiaven la trajectòria, ara també premïin la innovació em sembla un bon exemple. El fet que l’any passat se li encarregués el missatge de la Diada Universal a l’equip del Búnquer és un altre exemple de bones pràctiques, o l’acord amb el 3cat per emetre concerts al ‘diumenge concert’, per posar alguns exemples.

      Si anem més al fons, personalment trobo que el sardanisme en general té dos grans problemes, que van lligats: el primer és de manca de professionalitat, i el segon és de manca de relleu generacional. Per això proposo sobretot dues coses: la primera que es primi sempre la qualitat a la quantitat, i que les diferents modals i ens federatius tinguin com a prioritat el fet d’acompanyar les juntes de totes les entitats en el camí de la professionalització. I la segona, que tots els responsables que tinguin a partir d’una certa edat entenguin que la millor contribució que poden fer és de buscar relleu i fer un pas al costat, ajudant des d’una segona fila.

          Benvolguts,

          Aquest és un debat intens i interessant que la nostra junta té sobre la taula des de finals d’any i ens hi hem posat a treballar. Som plenament conscients de la necessitat d’obrar per a la regularització i dignificació de cada sector del sardanisme i busquem la millor manera d’aconseguir-ho. Per aquest motiu, durant aquest 2025 volem posar èmfasi a facilitar la comunicació entre totes les àrees: colles sardanistes, cobles, informadors, compositors, entitats, organitzadors…

          Des de SomSardana continuem pensant que la unió de les modals entre si les fa més visibles i els dona més força per defensar els interessos de la seva àrea. Malgrat això, amb el temps ens hem adonat que l’excés d’estructures organitzatives no és tan àgil com prevèiem inicialment. Per aquest motiu, estem treballant per fer els canvis necessaris (si cal estatutaris) per aconseguir-ho.

          Alhora no deixem de cercar l’encaix idoni perquè totes les entitats puguin trobar dins de SomSardana un espai de diàleg àgil i directe. En aquest sentit, ens veiem obligats a facilitar que totes les persones i col·lectius implicats ens puguin fer arribar de manera senzilla i transparent les seves necessitats i inquietuds. Només així podrem treballar plegats amb les eines que tenim, per donar resposta a aquestes demandes i enfortir conjuntament el futur del sardanisme.

          Agraïm la vostra reflexió i continuem oberts a dialogar per trobar plegats les millors solucions.

            JaumeMarva benvolguts, malauradament penso que les característiques de la societat actual fan que l’associacionisme, per norma general, estigui regit per gent més aviat gran. Hi ha diversos motius al meu entendre que provoquen aquest fet, el primer seria la falta de compromís per part del jovent, que per norma general cada cop és mira més i no veu més enllà del seu melic (yo he venido aquí a hablar de mi libro). En segon lloc, la manca de temps, i generalment són les persones jubilades les que per disposició de temps poden portar les regnes del teixit associatiu. Finalment hi ha el problema que quan una persona jove s’ha posat al front d’una associació amb saba i idees noves, s’ha cremat en dues audicions per què les “vaques sagrades” no deixaven canviar una coma de l’històricament establert.

                jordiprats discrepo. Primer pots aclarir amb quina edat ja no es pot considerar jovent? I pots posar exemples?

                Jo en posaré d’entitats amb èxit i dirigides per gent que considero jove (o molt jove). I perdoneu-me que només posi el nom de la localitat per no equivocar el nom de l’entitat: Calella, La Garriga, Olesa, Molins de Rei, Agramunt, Balaguer, Artesa de Segre, …

                I també podríem anomenar algunes cobles carregades de jovent, amb empenta i idees noves; Bisbal Jove, Cani-Go!, Vents de Riella, … Per no anomenar La Llobregat…

                    S’ha parlat de la necessitat de tantes estructures, dels beneficis que se’n pot treure, de fer les coses professionalment… S’han exposat més coses, però ara voldria posar un exemple que combina aquests aspectes que he esmentat. Jo em queixava que els discos que ens envien als informadors acostumen a arribar-nos tard i no voldria que ningú pensés que critico algú en concret, però allò que no pot ser és que, per exemple, el disc amb sardanes de Jesús Ventura que es va presentar el dia 10 de febrer a mi m’hagi arribat ahir dia 18, mentre que ja ha sonat en alguna altra emissora. A vegades és a la inversa, que quedi clar, no és això del què em queixo, ja que cadascú fa el que pot i mira de ser el primer en oferir novetats. Però un funcionament seriós de tot plegat seria aquell que imités el de la resta de músiques. M’explico: fa anys vaig treballar en el món de la ràdio (professionalment, vull dir, no com ara, que és per amor a l’art) i vaig comprovar que les discogràfiques ens feien arribar les músiques que volien promocionar prèviament a la seva comercialització. La idea és fer ambient, que soni aquella música i que el públic tingui ganes d’aconseguir-la. A tal efecte, ens enviaven el disc sencer o bé "singles"amb les cançons que se suposa que eren més representatives. Això també passava, poc però passava, en les sardanes, com el disc que reprodueixo, on en el fons de l’etiqueta s’hi pot llegir “Disco promocional. No vendible”. Ara, les coses han canviat en el món discogràfic, però la idea és la mateixa i valdria la pena que la federació d’informadors gestionés aquest aspecte. De fet, en un disc de la Ciutat de Girona, de la col·lecció de músics gironins que promou, ens van trametre un document de so que era una de les sardanes del disc. En casos que, per la raó que sigui, no es pugui o no es vulgui trametre abans el disc, aquets sistema seria fàcil de realitzar. I, si tanta preocupació hi ha perquè soni abans de la presentació (?), es pot fer com els professionals de veritat, indicar que és una informació (en aques cas, un disc) “embargat”, és a dir, que no es pot divulgar abans de determinada data. Això és habitual en el món periodístic i, entre altres motius, s’explica per la confiança que hi ha entre qui proporciona la notícia i qui l’ha de divulgar. Si la tens abans, la pots preparar com cal i, a més, tothom té el mateix tracte, sense privilegis. Suposo que a tots ens interessa això, oi?

                    Xavi_Terrassa per mi jovent es menys de 40. Realment hi ha entitats que funcionen, i m’has dit unes quantes, realment és cert, però penso que també n’hi ha d’anclades en el temps. No et donaré noms per por d’equivocar-se i per no ferir sensibilitats ja que igual es una impressió personal totalment equivocada. Pel que fa a les cobles que esmentes, també trobo correcte buscar noves fórmules per atraure nous públics, però no hem d’oblidar que les cobles són professionals i les associacions són no lucratives, i es cobreixen amb aportacions de socis. Ja hi ha un altre debat obert amb el tema de les subvencions.

                      Sobre el disc que reprodueixo, algú es pot sorprendre per la data que hi ha impresa, 1965, quan Joaquim Serra ja no era entre nosaltres i Josep Coll justament va traspassar l’agost d’aquell any i feia temps que no era a la Barcelona. Fa anys, vaig tenir l’oportunitat de tenir diverses converses amb el senyor Rafel Olivé, qui va ser el tècnic de so d’aquells enregistraments, i em va explicar que se n’havien fet molts, dels quals només van veure la llum una part molt petita en un primer moment. Alguns, es van publicar l’any 1965 (amb aquella promoció tant professional!) i uns altres van sortir als anys 80 a la col·lecció Clàssics de la Sardana, concretament en el primer volum dedicat a Juli Garreta.

                      jordiprats l’associacionisme, per norma general, estigui regit per gent més aviat gran.

                      Jordi, tens tota la raó en tot això que dius. Les coses són majoritàriament així. Però crec que no ens podem permetre de resignar-nos que continuïn sent només així. M’explicaré:

                      La gent jove es relaciona sobretot amb gent jove, i la gent gran es relaciona sobretot amb gent gran. Això no vol dir que els avis no puguin estar amb els fills i néts, però quan no tenen obligacions familiars, el seu temps lliure l’omplen sobretot socialitzant-se en espais on la gran majoria de gent són d’una edat similar a la seua, que és on se senten còmodes.

                      Què vull dir? Doncs que està molt bé que la sardana tingui una certa vitalitat entre la gent gran i jubilada. I que hi hagi força grups de gent d’edat avançada que es trobin cada setmana per assajar, ballar, anar a concursos o a aplecs. Gent gran que queden per passar-s’ho bé, gaudir de l’amistat, fer país, fer una mica d’exercici i coses d’aquestes. Està molt bé, i aquests grups són necessaris. Això que quedi clar!

                      Però aquests grups diguem-ne de sardanistes veterans, i les activitats on són majoritaris, és altament improbable que atreguin a gent que no siguin dels seus. A no ser que siguis molt friqui. I per tant, el relleu només es pot treballar si a la vora d’aquestes associacions de jubilats, i a la vora de les activitats on van i on són hegemònics, n’hi ha d’altres amb vocació transversal, criteris de professionalitat, i voluntat d’arribar a nous públics.

                      I amb el rejoveniment de les juntes la semi-professionalització és bastant automàtica, perquè faran servir uns altres canals de comunicació, uns altres llenguatges gràfics, unes altres posades en escena, fins i tot uns altres horaris o uns altres espais. Tindran unes altres prioritats. Perquè la concepció de què fer per passar-ho bé, o què fer en el nostre lleure o quan estem de festa sol canviar força en funció de l’etapa del cicle de vida on siguem cadascú.

                      Hi ha un altre tema, que és de representació. De com ens projectem com a moviment, com volem ser percebuts. Quins estigmes socials existeixen al voltant de nosaltres que no ens ajuden i que volem trencar. I com ho hem de fer a l’hora de projectar-nos d’una manera diferent per contribuir a trencar aquests estigmes que no ens beneficien. I un d’aquests temes és altre cop l’edat.

                      Xavi_Terrassa Calella, La Garriga, Olesa, Molins de Rei, Agramunt, Balaguer, Artesa de Segre,

                      Dit tot això, a diferència de la majoria de casos de poblacions que comenta el Xavi, en la meua experiència personal ha estat més fàcil crear entitats noves que no pas forçar aquesta gent gran a prioritzar coses que no van amb ells. Perquè no és qüestió de tenir a les juntes de les nostres entitats un representant de la quota jove, que faci de ‘florero’, sinó que és tota l’organització la que ha de considerar que la prioritat ha de ser que els joves agafin el lideratge, i tota l’organització la que s’ha d’adaptar a aquests canvis de paradigma i de prioritats. Segurament és normal que hi hagi llocs on aquest rejoveniment es faci a dins d’entitats preeexistents, i d’altres llocs on es faci a través de noves entitats. En qualsevol cas el resum és que aquest rejoveniment hauria de ser una de les nostres prioritats com a moviment.

                      Tots aquests debats ja han sortit. Tinc la sensació una mica de roda de hàmster, ja em perdonareu.

                            JaumeMarva I amb el rejoveniment de les juntes la semi-professionalització és bastant automàtica, perquè faran servir uns altres canals de comunicació, uns altres llenguatges gràfics, unes altres posades en escena, fins i tot uns altres horaris o uns altres espais. Tindran unes altres prioritats. Perquè la concepció de què fer per passar-ho bé, o què fer en el nostre lleure o quan estem de festa sol canviar força en funció de l’etapa del cicle de vida on siguem cadascú.

                            Coincideixo amb tu, @JaumeMarva, però només parcialment. Per dos motius:

                            • Crec que el rejoveniment de les juntes és una condició necessària, però no suficient… i en alguns casos pot ser inclús contraproduent. M’explico: massa sovint, quan s’incorpora jovent a una junta, o és només per “quedar bé” o perquè són igual de conservadors que la gent gran que els trien. En el primer cas, doncs, que siguin joves esdevé només una anècdota. I en el segon, un perill, ja que fan molt probable que la visió antiga de la sardana que ens desconnecta cada cop més de la societat, s’allargui una generació més. Conec bé el cas de Molins de Rei, i si es fa un relleu generacional com allà, és un gran encert: els joves tenen un paper important a la Junta i lideren diversos projectes. De bracet amb la gent gran de la Junta, però no supeditats. Si els relleus són com els que podrien explicar l’@AiraldMallafreOlle a Molins de Rei o la @Queralt Pedemonte a Calella, on ni tan sols és una membre de Junta més, sinó que n’és la Presidenta, són un gran encert. Però si només són “vells en cossos de jove”, inclús poden ser els perpetuadors dels vells valors “de tota la vida” en un món hipermodern, que cada cop passa més ràpidament de pantalla.

                            • La professionalització l’han de liderar professionals. Aspectes com tu mateix comentaves, @JaumeMarva, i que la mateixa @Queralt va explicar a les magnífiques Jornades de Formació que vàreu muntar a Balaguer requereixen formació. No n’hi ha prou amb ser jove. I de fet, el seu model seria el que caldria intentar replicar a tantes entitats com fos possible: que fossin professionals de la gestió qui lideressin el màxim d’entitats sardanistes del país (o almenys les més importants). La Queralt té un Master de la UOC en gestió cultural, i es nota. I on no s’arribi amb titulacions oficials, muntar-ho amb sessions com la que vàreu organitzar vosaltres. Molt en línia amb l’escrit original d’en @NoSocEnPuigdeltaulat, si he insistit diverses vegades en la necessitat que la “Confe” no munti el reguitzell de Federacions que està creant ara és perquè com més gran sigui l’estructura, més difícil serà professionalitzar-la. És que, de fet, hauria de ser algun professional del sector qui la definís. I que fos prou petita per poder-se reorganitzar sempre que calgués, que muntar entitats no és fàcil, canviar els estatuts tampoc, i treure càrrecs un cop estan atorgats, encara menys.

                            Tornant al tema del jovent, permeteu-me que extregui un paràgraf de l’entrevista a la Queralt Pedemonte molt revelador:

                            …entre els meus amics dins el sector, veig massa sovint com els utilitzen perquè necessiten gent a la junta però, quan intenten dir la seva (i estic parlant de gent molt vàlida i entesa en el tema) no els deixen ni tan sols intervenir i mai els fan cas. Això em sembla aberrant. També he vist com a companys meus, que estan en juntes sardanistes, se’ls amaga informació sobre quines cobles es contractaran o sobre temes importants de l’entitat. Com vols tenir jovent si el tractes així? És una actitud molt dèspota que em recorda allò de “pel poble, però sense el poble…”. Altre cop diria que cal entomar el mea culpa: si hi ha poc jovent al món de la sardana no és culpa dels joves “que són ximples”, sinó perquè no se’ls mostra la sardana d’una manera atractiva i perquè quan hi entren no se’ls tracta bé, o no se sap captar els seus interessos, que són igual de lícits que els de les persones grans.

                            De fet, si teniu temps i no ho heu fet encara, us recomano que la llegiu sencera (cliqueu aquí). Jo la guardo impresa i marcada amb subratllador: és molt bona.

                                SomSardana Alhora no deixem de cercar l’encaix idoni perquè totes les entitats puguin trobar dins de SomSardana un espai de diàleg àgil i directe. En aquest sentit, ens veiem obligats a facilitar que totes les persones i col·lectius implicats ens puguin fer arribar de manera senzilla i transparent les seves necessitats i inquietuds

                                Avui he vist k en @JaumeNonell ha publicat akest preocupant article. Kom ho penseu resoldre? Kuantes federacions kalen pk us n’assabenteu? I pk ho resolgueu? És prou senzill i transparent? Voleu dir k no us sobren representants i us falten pencaires?

                                    JordiS Personalment, no crec que haguem de dirigir-nos Som Sardana per intentar resoldre aquesta situació (per cert, una situació que com diu l’article ja fa temps que s’està observant i que mica en mica s’està generalitzant a la resta dels instruments).

                                    Però sí considero però que les federacions que SomSardana ha creat i que son específiques del sector coblístic i la seva música haurien de “preocupar-se” d’aquesta situació. Son a elles a qui sí que ens hem de dirigir. No dic que aquestes entitats son les responsables de resoldre aquesta situació però sí que considero que son les que haurien de crear espais de diàleg i de reflexió per tal d’accionar propostes, ni que siguin petites, per revertir la situació.

                                    Fa anys que per xarxes poso de manifests situacions com les que parla l’article d’en @JaumeNonell i d’altres situacions com les següents:

                                    • Les dades del darrer estudi sobre la situació de les arts escèniques a Catalunya que ens expliquen que els concerts de cobla tan sols representen l’1% del total dels concerts que es fan a Catalunya.

                                    • L’accelerada disminució de la presència de cobla i la seva música en les principals sales de concert i cicles de música del nostre país.

                                    • La poca presència de la cobla inclús en els festivals que s’anomenen Festivals de Música Tradicional i Popular (l’any 2022 la Fira d’Arrel Tradicional de Manresa no va programar cap proposta per a cobla!).

                                    En totes les ocasions, he interpel·lat als col·lectius representatius de la Cobla i la seva música (com és la Federació de Cobles, l’entitat Músics per a Cobla i també la Federació de Compositors i compositores per a cobla) a trobar - organitzar espais de reflexió i diàleg per parlar d’aquestes situacions, analitzar el context i els motius i proposar accions que estiguin a les nostres mans. És evident però que moltes d’aquestes situacions tenen un origen de caràcter polític. Però clar … si ningú se’m va als polítics a “tocar els ous”, aquests mai mouran els dits.

                                    Malauradament, en totes les ocasions que he reclamat la importància i necessitat de crear aquests espais de reflexió per donar resposta a aquestes situacions sempre m’he trobat en un immens SILENCI, copets a l’esquena i mirades cap a un altre lloc.

                                    Tot i això, seguiré posant de manifest aquest tipus de situacions i treballar per intentar millorar-les col·lectivament i si algú vol pujar al “carro” i arremangar-nos plegats benvingut/da serà!

                                    -

                                        Per això volia confirmar com s’havien creat aquestes federacions i com s’havia decidit qui havia d’encapçalar-les:

                                        NoSocEnPuigdeltaulat Com a músic en actiu, fa temps que em qüestiono si tenir una federació de cobles ens està servint per aconseguir la regularització i dignificació del sector que fa tant de temps que reclamem. No qüestiono persones en concret ni la necessitat de regularitzar el sector, que em sembla imprescindible. El que em pregunto és si cal una federació sencera per defensar uns interessos professionals que ja haurien de ser una de les prioritats principals de la pròpia @SomSardana.

                                        Penso que és la pròpia entitat principal que regeix el sardanisme qui hauria d’assumir aquests reptes com a propis. Entendre perquè està passant això, i a partir d’aquí, mobilitzar aquelles persones amb millors capacitats i contactes per resoldre-ho.

                                        El col·lectiu dels músics en tenim molt poc de col·lectiu. Per tant, esperar que ens vertebrarem de forma efectiva és molt naïf.

                                        Un cop confirmat que cap d’aquestes federacions ha nascut de la voluntat majoritària dels propis col·lectius, que han decidit demanar la seva existència i han posat al capdavant al músic més resolutiu, què esperem que facin?

                                        XaviPinyol En totes les ocasions, he interpel·lat als col·lectius representatius de la Cobla i la seva música (com és la Federació de Cobles, l’entitat Músics per a Cobla i també la Federació de Compositors i compositores per a cobla) a trobar - organitzar espais de reflexió i diàleg per parlar d’aquestes situacions, analitzar el context i els motius i proposar accions que estiguin a les nostres mans. És evident però que també que moltes d’aquestes situacions té un origen de caràcter polític però clar que si ningú se’m va als polítics a “tocar els ous”, aquests mai mouran els dits.

                                        Malauradament, en totes les ocasions que he reclamat la importància i necessitat de crear aquests espais de reflexió per donar resposta a aquestes situacions sempre m’he trobat en un immens SILENCI, copets a l’esquena i mirades cap a un altre lloc.

                                        M’ho crec. Això és el que em va motivar a iniciar el debat.

                                              NoSocEnPuigdeltaulat Penso que és la pròpia entitat principal que regeix el sardanisme qui hauria d’assumir aquests reptes com a propis. Entendre perquè està passant això, i a partir d’aquí, mobilitzar aquelles persones amb millors capacitats i contactes per resoldre-ho.

                                              Diria k ja ha quedat prou clar k ells tampoc saben fer-ho. No et sembla @NoSocEnPuigdeltaulat?

                                                Comentari sobre l’escassetat de joves tiblaires

                                                Tenim un país ple d’escoles municipals de música. Però introduir-hi l’oferta d’un instrument nou no és gens senzill. S’han de donar alhora molts factors: alumnes interessats i motivats, pares interessats i motivats, profes i direcció de l’escola interessats i motivats, docent disponible, instrument disponible, ajuntament motivat i amb disponibilitat pressupostària…

                                                I lògicament, tenir un ajuntament i una comunitat educativa interessats i conscienciats pels instruments de cobla no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. Nosaltres fa molts anys que treballem per intentar la reintroducció d’aquests instruments a la nostra escola municipal de música, buscant complicitats, fent-los partíceps de tot allò que fem, programant coblafusió de qualitat on tinguin entrada gratuïta, fins i tot programant i pagant concets a la mateixa escola… i de moment no ens n’hem sortit.

                                                Aprofito per dir que a la vida quan hi ha coses que no són com voldríem hi solen haver tres reaccions: qui busca excuses, qui busca culpables, i qui busca solucions i intenta obrir camí. Ser del segon grup està bé, però convido tothom a ser una mica més del tercer!

                                                  JaumeMarva gràcies per aquesta alenada d’optimisme. Alguna altra vegada ja he dit per aquí cal ser pro positiu. Ja sabeu el meu cas perquè ja l’he explicat anteriorment, però per si hi ha algún despistat… L’Oleguer, el meu fill de 15 anys, aprèn a tocar el tible. A Agramunt cada dijous, tot i que vivim a Lleida on ell fa música al conservatori on no hi ha oferta d’instruments de cobla. Que això passi a una capital de província em sembla una derrota de tot el sistema polític catalanista. Dit això, persistim.

                                                      A part del tible, també al llarg del món de cobla, que vaig inmiscuir-me com a Presidenta, i representant durant 5 anys amb la Punt Cat cobla, al que costava més de trobar per fer un bolo, éren els contrabaixistes, era un mal de cap dels serius, tots ocupats.
                                                      Jo se que a Arenys de mar, al edifici Calisay és escola de música, allà el Jeroni Velasco es mestre de tible, (a menys que hagi plegat). També a Arenys i a Sant Celoni, donen clases de contrabaix.
                                                      Recordeu fa anys la Cobla Jovenívola de Sabadell?
                                                      Tenía un contrabaixista crec de Xile o Colombia, no recordo ven bé, en Felipe, va venir per estudiar al Liceu, i de mentres tocava amb la Jovenívola, perquè no en trobaven, no n’hi havien.

                                                        Xavi_Terrassa Que això passi a una capital em sembla una derrota de tot el sistema polític catalanista. Dit això, persistim.

                                                        Si sols fós això… La derrota del sistema polític catalanista la patim en tot.

                                                        I mentrestant, l’equip de la nostra sotspresidenta munta cloendes al Palau per blanquejar vichy i fer pleitesia de l’enterramorts, i el nostre president es dedica a fer proclames partidistes dels del mossèn al seu parlament de la Nit de la Sardana. En fi…

                                                        Però bé, dit això, persistim!

                                                          Carmepru No, a Arenys de Mar NO s’oferta l’ensenyament del tible. Malgrat que el seu mestre de clarinet i saxo, que és en Jeroni també toqui el tible, l’escola no s’anima a ofertar l’aprenentatge d’aquest instrument.

                                                          Xavi_Terrassa L’Oleguer, el meu fill de 15 anys, aprèn a tocar el tible. A Agramunt cada dijous, tot i que vivim a Lleida on ell fa música al conservatori on no hi ha oferta d’instruments de cobla.

                                                          Uau per molt que vulguem ser positius i optimista … el fet que una persona s’hagi de desplaçar uns 120km cada dijous (un trajecte total de gairebé dues hores entre anar i tornar) per aprendre a tocar un instrument és símptoma d’un mal futur per la supervivència d’aquest instrument. Si a Catalunya, una persona que volgués aprendre en català a Catalunya s’hagués de desplaçar 60 km hi haurien un munt d’entitats especialitzades que es posarien a treballar per buscar solucions.

                                                          Amb el tema tibles, i aviat amb la majoria dels instruments de cobla, com diu en @JaumeNonell en el seu article acabarem anant a buscar un bon ciri pasqual (i dels grossos)! Hem de començar a accionar propostes que facilitin l’accés al seu aprenentatge sense esperar que algun polític il·luminat ho faci.

                                                          Com a curiositat final: a mi m’agrada molt la sonoritat d’un instrument armeni de doble canya que es diu Duduk. He anat a veure classes obertes que es fan d’aquests instruments i crec que hi ha més estudiants de duduk a Catalunya que estudiants de tible o tenora i això que no hi ha estudis reglats d’aquest instrument. Potser hauríem de fixar-nos en el model de difusió d’aquests instruments. Seguirem investigant i treballant!

                                                                Tancar ràdio