Com m’agrada que hagueu obert aquest debat!!! Un debat complex i que hi ha moltes variables.

En la societat actual la percepció sobre la qualitat d’una proposta cultural es mesura en funció del preu. Si una obra de teatre o un concert són cars serà perquè són bons…

Volia aportar algunes idees:

En primer lloc comentar que el preu d’una activitat cultural està marcat pels costos, però també per la ideologia que inspira la gestió cultural d’aquell programador:

Si com a programadors posem el focus a la democratització, participació, i accessibilitat, prioritzarem preus baixos. Si posem el focus a la qualitat, professionalització, i prestigi, posarem preus més cars. Això l’Arnau ho ha explicat molt bé!

També es pot fer descomptes per a afavorir l’accessibilitat de grups amb risc d’exclusió, o per a segments que considerem prioritaris. A Olesa la gent paga, excepte si tens menys de 35 anys, que llavors és de franc.

Hi ha hagut moments històrics per a cada enfocament. Quan es va acabar la dictadura el context era la democratització, guanyar els carrers. Ara el context és la professionalització, perquè només fent la feina ben feta i amb llenguatges contemporanis es pot arribar als nous públics.

En segon lloc comentar que als públics se’ls educa, o se’ls deseduca, amb les decisions que prenem. I educar el públic no es fa d’un dia per l’altre. Si en una població portem molts anys dient-li a la gent que la cultura és gratuïta, caldrà picar molta pedra per a revertir això.

Finalment, en tercer lloc, opino que la política de preus ha de ser conseqüència d’un debat previ: la fixació d’objectius. Si l’objectiu és que a curt termini vingui molta gent de segments d’edat avançada per omplir la sala aplicarem una estratègia de preus molt diferent que si l’objectiu és començar a educar el públic en la qualitat, i anar a buscar nous segments.

Em sembla molt interessant la proposta de l’Arnau d’un carnet de sardanista, únic per a tot el país, amb descomptes. Es podria fer com una cosa a part, o es podria fer que si ja ets soci i ja pagues la teua quota de qualsevol entitat federada a Som Sardana reps aquest carnet.

Per acabar, personalment no faria mai res gratuït. Crec que la sardana i la cobla tenim un problema de desprestigi social. I per tant l’estratègia de preus baixos o gratuïtat la trobo un error. Com a darrer extrem si no es pot posar un preu, aplicar el sistema d’entrada inversa amb urnes a la sortida, tal com comenta la Carme.

    M’ha vingut a la memòria, un tema que no te a veure amb la sardana, però els hi passa el mateix.

    Des de que visc al Pais valencià ja fa 13 mesos, no havia pogut anar al cinema a veure pelicules d’estrena, per la senzilla raó que per els voltans, no n’hi han cinemes.

    Uns veins hem van dir que anaben al cinema, i m’'hi vaig apuntar, la meva sorpresa va ser que el cinema més a prop era a Tortosa, per tant a Catalunya. Al pagar les entrades, els veins van pagar 2€ cadascún, i jo vaig pagar 8€, perquè? Vaig preguntar.

    Resulta que a Catalunya hi ha preu del juvilat, perquè com tots sabem, s’estàn tancant molts cinemes per manca d’espectadors, i així només cobran 2€ al juvilat, omplen les sales.

    Volguis o no volguis, també ens passa al matix als pobles, quan es fa un espectacle en format cobla, o un aplec.

    Tal com ja s’ha dit, crec que ens hauriem de possar tots d’acord per possar els mateixos preus a totes les contrades, amb aquest cas, seria al inrevés, cobra més als menors de 40 o 50 anys, i que s’esperin a ser jubilats, per tenir preus especials, i els menors de 25 gratuït, ja que la majoria estudien o tenen feines precàries.

    N’he vist de tots colors a concerts, ballades i aplecs. Des de qui gira cua quan veu que es cobra entrada a un concert o de qui va donant voltes a la plaça esquivant els postulats o els venedors de números de la rifa.

    I la darrera que explico té relació amb la mal anomenada taquilla inversa. És cert que es recapta més amb aquesta fórmula que amb la venda d’entrades (al menys als que jo coneixo). La mitjana per persona és de 2€. Si hi ha qui aporta 10€, imagineu la quantitat de gent que “passa” del tema. És un problema de situació econòmica personal o de semenfotisme?

    I mentre, els organitzadors rascant administracions per obtenir fons que ho compensin.

      Joaquim tens molta raó amb el que dius, hi ha el passota, i també el despistat, amb el temps que fa que hi som al mateix baixell, hem vist de tot i de tots colors, jajaja

      També hem de tenir en compte al sardanista que va a tot arreu, setmana si, setmana també, i no tots es poden permetre el luxe de pagar molt, perquè ara ja no es paga autopista, però quan jo hi anava cada setmana durant molts anys, les despeses éren grans, si sumes, betzina, peatge, dinar, entrada del lloc, un refresc a litja tarda, el sorteig del pernil, i si et quedaves a dormir, doncs despeses del sopar, hotel i esmortzar.

      No tothom pot fer-ho. Jo ho feia però m’estava de moltes coses, com per exemple, no podia anar de vacances a l’estranger, o comprar aquelles botes tant xules de l’aparador.

      Però no m’importava, perquè sabia que cada cap de setmana veia a la meva familia sardanista, perquè al cap i a la fí, som una familia, amb les nostres “cosetes” però familia perquè tots estimem el mateix.

        Responent a la pregunta que formula en @Joaquim, personalment, crec que la situació de dependència econòmica que pateixen moltes entitats sardanistes amb relació als ingressos econòmics rebuts de les subvencions de les administracions de normal no ho és gaire.

        Tot i això, també hem de ser conscients que la majoria d’equipaments culturals reben subvencions de diferents òrgans i institucions perquè només amb la recaptació d’entrades i altres fonts de finançament pròpies no cobreixen la totalitat de la despesa que la seva activitat i programació genera. És a dir, quan anem al teatre o a un concert, nosaltres assumim una part del cost, però hi ha una part que l’afegeix l’administració o institució. Està clar, però que en el cas del sardanisme, la part que assumeix el mateix sardanista és mínima o gairebé 0 i aquest fet, com diu en @Joaquim, fa que la majoria d’entitats depenguin d’un finançament de les administracions públiques que, al mateix temps, va disminuint.

        M’agrada i trobo molt interessant l’aportació de @ArnauPrats amb la idea del carnet. Esperem que @SomSardana llegeixi la proposta i arribi a les persones que poden valorar i estudiar aquesta possibilitat. Sinó és així, des de @S21puntcat ja anirem recordant la proposta.

        Un cop més, en @JaumeMarva parla, també en aquest punt, de segmentar i la necessitat de realitzar tot un anàlisi previ a qualsevol presa de decisió organitzativa i ara també a l’hora d’estipular preus. També cal una important feina prèvia de fidelització del públic. Dono molta importància a allò que diu al final de la seva resposta: en @JaumeMarva parla del desprestigi social que té la sardana i la cobla. Penso que la gent està disposada a pagar només per allò que per a ella té un valor. En aquest sentit, trobo que si la sardana i la cobla tingués més prestigi i fos quelcom més natural i normalitzat dins la nostra societat seria molt més fàcil que la gent prengués consciencia de que la cobla, la sardana i l’activitat a la qual participa té un valor i un cost econòmic que s’ha de pagar.

        @Joaquim en l’inici del tema comentes que hi ha una disminució d’ingressos propis degut, en part de la disminució de quotes de socis/es. Amb relació aquest punt, potser si aprofundim en el debat “Renovació i continuïtat de les entitats sardanistes” poden sorgir idees, propostes o compartir experiències que han funcionat en altres localitats. Potser m’equivoco, però crec que en @AlbertSalvans ens podria explicar la seva experiència a Centelles amb relació a l’increment de socis que ha experimentat la seva entitat.

        D’altra banda, heu comentat la taquilla inversa com una eina de captació d’ingressos. La @Carmepru ha explicat molt bé la seva experiència i és molt interessant. Però fa temps que penso que actualment cada vegada més utilitzem la targeta de crèdit per pagar. Jo, per exemple, fa temps que no porto diners en efectiu i sovint de comprar en llocs que no admeten el pagament amb targeta. Cal ser conscients que el sardanisme també ens hem d’adaptar tecnològicament. Si no ho fem, els ingressos que pot generar una taquilla inversa, la venda de tires per una rifa, … disminuiran considerablement.

        Per acabar la meva aportació, penso que, a part del sistema d’entrada, cal treballar paral·lelament per explorar altres activitats que poden generar recursos propis. En aquest sentit, el document que adjunto en dona alguna idea.
        [https://www.tercersector.cat/sites/default/files/noves_fonts_financament.pdf]

          XaviPinyol crec que entre al que dius tu, i en @ArnauPrats, es podria mirar d’anar cada entitat a sol.licitar un datafon, i mirar que el tant per cent que es queden els bancs, sigui el mínim. Han sortit uns datafons molt petits que es poden dur a la butxaca.

          El datafons només els donen si tens un negoci, no se si per entitats ho farien, perquè si es fés una targeta, per anar descomptant, s’ha de passar per un datafón.

            Hola, Sí XaviPinyol, us llegim! No tant, ni sempre que voldríem, per manca de recursos com bé sabeu: som pocs i molta feina a fer i sumeu-li un munt de debats interessants a llegir, a opinar i sobretot! a engegar propostes per posar la sardana i la cobla al lloc que es mereixen. El carnet sardanista que ens proposa l’ ArnauPrats és una bona eina així d’entrada que cal analitzar bé, -només un recordatori: estem, encara, encallats amb el web-. Anem pas a pas, no es pot córrer més del que ho estem fent amb els recursos que tenim. Molt d’acord amb en JaumeMarva que només tenint clars els objectius podrem decidir quines són les millors estratègies i tirar endavant les accions per a aconseguir-los. En aquesta línia ja s’està treballant des de la Junta Executiva de Som Sardana i els farem arribar totes les propostes que es vagin plantejant en aquests debats per començar a treballar-hi el més aviat que es pugui. Gràcies a tots per compartir les vostres experiències, per aquests debats tan enriquidors i per les propostes de futur. Som-hi!

                  Quan es munta o s’organitza un acte cal pensar sempre perquè es fa, amb quina finalitat. Quan els ingressos (o la seva manca, més ben dit) són un problema, però no ho és la gent (assistència suficient ) cal plantejar-se si cal fer aquella activitat per a aquell públic. És a dir, és necessari treballar per a alguna cosa o algú que no està disposat a valorar el que tu fas almenys econòmicament? Em pregunto si els sardanistes no anem al cine o al teatre (activitats sempre de pagament). Una de les pitjors coses que hi ha quan et trobes en aquesta situació (que sortosament no sempre passa) és que a més d’organitzar, demanar permisos, posar cadires o penjar cartells, tinguis la sensació que demanes almoina entre sardana i sardana. Sortosament hi ha molta gent que et ve a buscar per comprar la tira, cosa que els honora.

                  Pel que fa als preus dels actes, dubto que es pugui posar un criteri i un barem per igual, perquè no seria just. HI ha aplecs que es dona berenar, n’hi ha que es lloga calefacció, n’hi ha que tenen cobles més cares, n’hi ha que han de pagar serveis extres (seguretat o control d’aforament, sé del que parlo). Hi ha aplecs i dobles ballades que no imprimeixen programes de mà i n’hi ha que en fan i escampen arreu. Hi ha entitats amb una base de socis àmplia o un bon conveni amb l’ajuntament i hi ha entitats que els ingressos són més justos i han de cobrir despeses amb l’entrada. Cada poble és un món.

                  10 dies més tard

                  JaumeMarva va Comprenc la necessitat i la lògica de fer pagar en segons quins aplecs, ballades dobles o concerts entre d’altres i estic d’acord que més enllà de l’autogestió, cobrar entrada dona valor al producte que oferim com a organitzadors.

                  Ara bé, se’m generen moltes contradiccions quan dius:

                  JaumeMarva Per acabar, personalment no faria mai res gratuït. Crec que la sardana i la cobla tenim un problema de desprestigi social. I per tant l’estratègia de preus baixos o gratuïtat la trobo un error. Com a darrer extrem si no es pot posar un preu, aplicar el sistema d’entrada inversa amb urnes a la sortida, tal com comenta la Carme.

                  Per a mi un dels aspectes més importants per a la preservació de la sardana, és el seu caràcter obert i popular. No imagino fer una ballada a la plaça i cobrar entrada als assistents, en primer lloc, perquè no pots tancar el recinte i sobretot perquè si volem arribar a més gent i créixer, hem d’oferir al públic la possibilitat d’acostar-se i provar i amb sort enganxar-s’hi. Si ja de per si costa que els curiosos s’apropin i s’integrin en una rotllana per múltiples motius, crec que si a més a més els cobrem entrada per participar un acte al mig del carrer, ens trobaríem ben segur una ballada gairebé desèrtica.

                  No sé si és que no t’he entès bé i quan dius de cobrar entrada et referies a actes que no siguin a peu de carrer o si són a peu de carrer també inclous dins de les possibilitats de pagar per l’acte, l’opció voluntària de comprar rifa, aportar a la barretina, etc. Potser senzillament ho veiem diferent i podem obrir un interessant debat.

                  En tot cas per contextualitzar una mica la meva visió a Molins de Rei actualment només programem ballades a plaça, per tant, la recaptació es basa en la venda de tiquets de rifa per a un dinar per a dues persones i que ens ajuda a cobrir més d’¼ part del cost total de l’acte. Sí, sense les subvencions moltes d’aquestes activitats no serien possibles i certament és preocupant, ara bé, si hi sumem les quotes dels socis i les diverses campanyes econòmiques que fem durant l’any (més enllà de la rifa de les ballades) crec que aconseguiríem mantenir bona part d’elles. És evident que hem de continuar treballant per l’autogestió i que no podem dependre únicament dels diners que caiguin del cel en forma de subvencions, però també hem de defensar que des de les administracions s’aposti per la cultura ja siguin ajudes econòmiques, logístic, facilitant burocràcies infinites, etc.

                  Així doncs, m’agradaria trencar una llança a favor de la “gratuïtat” de les ballades a plaça, entenent gratuïtat com a entrada lliure, però buscant diverses maneres d’autogestionar l’activitat (rifes, etc.). Crec que la millor i més potent manera d’acostar la sardana a la societat és mitjançant el privilegiat altaveu que significa fer una ballada a peu de plaça on tothom es pugui acostar i sumar, això sí, transformant l’oferta actual i oferint propostes diferenciadores que puguin captar l’interès de possibles nous integrants. Ara bé, si no estem disposats a fer esforços per deixar de fer el mateix de sempre i arribar als mateixos quatre gats, a costa de dilapidar milers d’euros de les arques públiques, potser sí que hauríem de plantejar-nos cobrar entrada per gaudir d’un gairebé “espectacle fet a mida”.

                        AiraldMallafreOlle

                        AiraldMallafreOlle aquesta és la gran paradoxa: hauríem de pagar per allò que gaudim, però, alhora, l’essència de la sardana són les ballades a plaça i, per tant, no pot estar tancada, amb taquilles, etc. Cal apel·lar, doncs, d’una manera o altra, a la consciència, o digeu-ho com vulgueu, del sardanista i oferir-li la possibilitat de fer la seva aportació. Però sense que sembli que es demana caritat, sisplau!

                              AiraldMallafreOlle

                              Hola Airald, molt content de coincidir per aquí!

                              Totalment d’acord que l’essència d’una ballada és el fet de ser una activitat popular de carrer, per a tothom, i per tant de franc. Però la gent que ballem sardanes tenim un hobby que és car, i n’hem de ser conscients. I per tant l’autogestió jo l’entenc també en el sentit que les entitats hem de tenir autonomia, independència, respecte les institucions. Per tant estic molt a favor dels sortejos, concursos, rifes, entrada inversa, urna per donatius i tot això. I també hem d’educar el públic en el sentit de fer-li veure que allò que fem costa diners, i que -si pot- hi ha de contribuir d’alguna manera.

                              Voldria saber si algú ha fet un estudi del percentatge de gent que compra rifa, o que participa als llocs on fan entrada inversa. Segurament descobriríem que n’hi ha que paguen sempre, i n’hi ha que no paguen mai.

                              Abraçades cap a Molins!

                                  JaumeMarva , AngelLopezLluis Molt d’acord en conscienciar el públic en el cost d’aquesta activitat i apel·lar a la seva consciència per a fer-lo partícip del cost. Ara bé, segons com ho miris el sardanista paga tres cops per a l’activitat: la primera quan ve a la ballada i participa de la rifa, la segona quan li arriba la quota de soci (en cas que sigui soci d’aquella entitat concreta) i la tercera amb els seus impostos d’on, al cap i a la fi, surten les subvencions. Si inclús és un acte on cobrem entrada ja en serien quatre. Ei i que això no és negatiu, al contrari, però que tampoc pensem que el sardanista en general ve a les ballades a “gorronejar” espectacle gratuït.

                                  Desconec si existirà un estudi detallat de la col·laboració monetària voluntària dels sardanistes en els actes, per observació subjectiva pròpia i molt aproximada segons els meus records i percepcions sí que et diré que si en una ballada un dia bo de l’estiu passat a Molins hi van assistir unes 150 persones, en ballaven una mica menys de 100 i es van vendre unes 130 butlletes. D’aquestes, malgrat que venen molts joves de menys de trenta anys (⅓ aprox.) quasi ningú en va comprar cap si te’n dic 5, potser em passo i tot, dels de menys de seixanta anys (¼) devien comprar unes 30 i de l’últim grup corresponent als veterans, en van comprar la grandíssima majoria del total.

                                  Així doncs, la meva percepció és que els joves no participen econòmicament de forma directa (més enllà dels que sí que són socis, que s’ha de dir que és un tema que ha costat una mica); tot i això, al final si tenim clar que l’objectiu prioritari és apropar la sardana al jovent, tampoc els pressionaria demanant col·laboració econòmica. En canvi, el grup d’edat més veterana participa àmpliament i són molt conscients de la necessitat de fer-ho, sense que els importi massa què se sorteja o es deixa de sortejar. En el grup d’edat intermèdia potser és on podríem mirar d’augmentar la recaptació, qui sap si inclús l’ús de datàfons podria ajudar-hi (com comentava la @Carmepru ), però tenint en compte la despesa econòmica i logística que també suposa sol·licitar-lo al banc. Sens dubte, un altre punt a millorar pot ser la compra d’un altaveu amb micròfons que, més enllà de si es vol presentar breument alguna sardana, ajudin a dinamitzar i donar a conèixer el sorteig.

                                  Com a consell que em va donar fa un temps una veterana de la casa, per si a algú li pot servir d’ajuda, nosaltres veníem una butlleta de participació en el sorteig per 2,5 € i dues per 5 €. A partir del seu suggeriment, vam començar a vendre’n una a 3 € i dues a 5 €, aconseguint que una grandíssima part dels col·laboradors passessin a comprar-ne automàticament dues.

                                        AiraldMallafreOlle , referent al datàfon, no costa demanar-lo, doncs el donen gratuït, al que costa és que s’ha de ser autònom i negoci per tenir-ho, la despesa es minsa, ara ja no cobren tant el tant per cent. S’hauria de poder parlar amb el banc, i buscar una solució per les entitats sense ànim de lucre.

                                        En referència a l’aparell de megafonía, la meva entitat en te un, i jo el feia servir. Ara l’encarregada de fer-ho, diu que no sap muntar-lo, i al que fa, és demanar un a l’ajuntament. A la instància per demanar permís per les ballades a l’ajuntamental, es demanen, tarima, cadires, balles, megafonia, dos aparcaments pels músics, i 11 ampolles d’aigua per ells. I funciona des de fa temps.

                                        En quan a la venda de tires pel sorteig, ara ja no ho fem, perquè l’encarregada de fer-ho, li fa vergonya pidular. Però jo si ho feia, cobrava 2€ per una tira, i 5€ per 3 tires, i funcionava molt bé, perquè, imagineu una taula amb 10 iaies que no ballen, però sempre estan allà, tu ja les coneixes, i primer vas a la que saps que agafa 5€ de tires, a les hores, les altres per no se menys que la primera, totes aporten 5€.

                                        I

                                          Crec que a ‘grosso modo’ no hem de confondre la sardana com una activitat popular (és a dir, plenament acceptada i participada) i de caire popular, amb haver de ser una estrictament activitat gratuïta. En moltes poblacions la sardana és majoritàriament gratuïta i en bona part gràcies a les subvencions, a les quotes de socis i a la feina abnegada d’anuncis que fan les juntes. Ara bé, crec que la consideració de quan s’ha de pagar o no, ve donada per la tipologia de l’acte en sí. M’explico.

                                          Una ballada de Festa Major, principalment ha de ser gratuïta, pel que comporta, pel dia. Si fas un acte dedicat al soci, aquest ha de tenir algun avantatge per davant d’aquell que no ho és, oi? Digues-li un descompte, un obsequi o un berenar… Igualment, no podem pretendre certes gratuïtats quan parlem d’actes amb un alt nivell de despesa logística i de cobles, sigui un gran concert al Palau o un aplec amb vàries cobles.

                                          Jo, a diferència d’en Jaume M. no crec que tinguem un hobby que sigui car, sinó que té un cost, ras i curt. Òbviament que jugar a escacs és més barat, però tenir una moto de trial, és més car… ha ha.

                                          A mí m’agrada molt quan hi ha un copagament perquè penso que senzillament es fa valorar a la gent que la sardana no cau del cel i que té un cost al darrere (de feina i econòmic). En moltes coses que hi participo, quan allò es regala tothom n’agafa 2, 3 o 4, , posem per cas globus o mocadors de la festa major…. i sovint la majoria van llençats i en cnavi, hi ha gent que es queda sense. En canvi, si li poses un preu simbòlic d’1 Euro, qui vol col·laborar en general ho pot fer perquè té un preu eminentment simbòlic i popular i alhora se li dona un valor i hi ha un retorn econòmic.

                                          Al capdavall, el copagament, les rifes o les entrades ens permeten fer els actes o é, fer-ne més al llarg de l’any, o fer-los millors. Reitero que he vist situacions dantesques de gent que ha fet 15 giragonses per evitar comprar una tira o pagar una entrada en un aplec. És una tipologia de sardanista no majoritari, però que existeix. Alhora, hi ha molta gent abnegada que paga quota, anunci que et ve a buscar per comprar la tira i col·laborar. Amb els primers i pels primers, no em sento gens obligat a haver de treballar per a ells, però pels segons, pel meu concepte de militància, val molt la pena fer-ho.

                                            Ara faré un paral·lelisme i una comparació odiosa, que de ben segur pot generar debat. Ja aviso abans de començar! A mí m’agrada molt visitar esglésies i monestirs. I m’agrada que estiguin oberts i ben conservats, cosa que cada cop passa menys, dissortadament. I sovint, en converses amb altra gent diversa, surten diferents veus discrepants al respecte d’aquest tema:

                                            ·        Aquell que es queixa perquè està tancat i volia visitar-ho i no pot.

                                            ·        Aquell que es queixa de la deixadesa o mala conservació…

                                            ·        Aquell que es queixa perquè s’ha de pagar per entrar al temple i ho considera una vergonya…

                                            Com els diners en general, no cauen del cel, alguna solució s’ha de trobar. Jo sempre m’inclino per pensar que si per una banda, l’estat subvenciona l’art i el patrimoni que cal ser restaurat, la comunitat que en té l’ús es fa corresponsable (les col·lectes de missa, passar la safata i obrir els temples) i els turistes paguen per veure una cosa en bon estat fora d’hores de missa, no sé on està el problema. Buenu, sí, el problema està amb aquella gent que vol gaudir de la festa però que la hi paguin els altres.

                                            Sovint acabem pagant (mai millor dit) justos per pecadors. ‘No poso diners perquè no vull donar-los a l’església, però vull veure la catedral maca i oberta (però pago per anar a l’hotel i per entrar a la discoteca o al Museu).

                                            Al capdavall, és un tema de valor i de corresponsabilitat, allò que et fa valorar una cosa pel que és i pel que comporta. Al que he exposat, canvieu església per sardana/sardanisme i trobarem una situació molt similar amb certs paral·lelismes entre actors que pot ser interessant d’analitzar.

                                            En fi, no vull portar el debat cap a una altra banda, però com hi ha gent pensa que tot ha de ser gratis, jo sóc dels que pensa que el QUE RES NO COSTA, al capdavall, RES NO VAL. I així ens va.

                                            Reconec que és un tema molt complicat i complexe però vull dir la meva:

                                            Jo el que crec es que qualsevol activitat de caire popular (com és la sardana), és per la gent, però no crec que estigui directament relacionat amb la gratuïtat.

                                            Si diem, la sardana és popular i per tant, gratuïta. Doncs organitzem ballades enllaunades i prou.

                                            També he de dir que el sistema de rifes el trobo completament desfasat i i incorrecte. Si jo vaig al teatre, pago per anar al teatre, no per allò que pugui o no guanyar. Tanmateix crec que sistema de la catedral de BCN es totalment erroni; s’està pidolant directament demanant diners per la sardana, (està completament enfocat als turistes, però cre que li resta importància o serietat, al que és la sardana).

                                            Dit això, jo crec que tot es de pagament, però no crec en els sistemes de pagament uniformes ja que les situacions personals de cada individu són diferents, (ex, gent jove, persones a l’atur, famílies monoparentals, etc), aleshores no podel demanar que tothom pagui el mateix. També és cert, que si ho fek de pagament, nosaltres mateixos estem tancant recintes o tancant-nos portes a arribar a nous públics.

                                            Trobar una solució crec que agradi a tothom és molt complicada. Però crec que s’han d’aportar els següents punts per millorar :

                                            • Modernitat : sistemes de pagament actualitzats a les tecnologies (pagament amb targeta, bizum, etc)
                                            • Estandardització dels preus: per part de Som Sardana posar uns llindars de preus en funció de la categoria de l’acte i que siguin els mateixos a tot el país.
                                            • Tenir en compte les diferents situacions: adaptar l’estandardització de preus a les posibles situacions personals.
                                            • Beneficis : aportar uns beneficis (genèricament per part d’organitzacions colectives com Som Sardana), a aquelles persones que vagin a més actes o facin més quilòmetres, ja sigui fent pagar menys o qualsevol altre opció

                                              ArnauPrats Modernitat : sistemes de pagament actualitzats a les tecnologies (pagament amb targeta, bizum, etc)

                                              És molt difícil que una entitat pugui accedir a aquests mitjans perquè els bancs només ho admeten a entitats d’interès públic. Quantes en tenim?

                                                  Joaquim Estandardització dels preus: per part de Som Sardana posar uns llindars de preus en funció de la categoria de l’acte i que siguin els mateixos a tot el país.

                                                  No crec que el paper de SomSardana hagi de ser aquest. A banda, creus que els organitzadors admetrien una categorització de llurs actes?

                                                  Tenir en compte les diferents situacions: adaptar l’estandardització de preus a les posibles situacions personals.

                                                  Com es pot dur a terme? Es necessitaria una estructura organitzativa tal que, avui en dia, ningú pot assumir.

                                                    ArnauPrats Beneficis : aportar uns beneficis (genèricament per part d’organitzacions colectives com Som Sardana), a aquelles persones que vagin a més actes o facin més quilòmetres, ja sigui fent pagar menys o qualsevol altre opció

                                                    Tot ho ha d’arreglar SomSardana? Quin paper han de fer les entitats? No seria millor que els que gaudeixen de, i amb, la sardana es facin socis d’una entitat (i no parlo de pagar una quota de 15 o 20€ any)?

                                                      VictorRodriguez 👏brutal reflexió, molt d’acord amb tot allò que dius en el missatge!

                                                      ArnauPrats Quan dius que tot és de pagament, llavors com organitzaries logísticament una ballada a plaça? Potser m’equivoco, però en la meva opinió si hem de tancar una plaça del poble, quasi que millor anem directament a un recinte tancat (a l’aire lliure si el clima acompanya) o algun parc lluny del centre del poble, amb la conseqüent pèrdua de públic que comporta, però crec que la imatge de quatre gats a la plaça de la Vila envoltats de tanques, és un tret al peu en tota regla.

                                                      D’altra banda també penso que al capdavall, quan el sardanista paga per una rifa, ho fa motivat majoritàriament per contribuir en l’acte, com quan compres un número de panera perquè els fills d’un amic se’n vagin de viatge, i que els hi toqui els hi és secundari. Qualsevol pot fer el càlcul que pagar 3-5 € per menys d’un 1% de probabilitats que et toqui un dinar/panera és una horrible inversió si realment ho compres amb la finalitat única de guanyar aquell sorteig. D’alguna manera en mig d’un acte (sigui amb entrada de pagament o no), és més agradable per qui organitza aconseguir recaptació oferint un sorteig a canvi, que demanar pidolant i punt. A Molins a ple estiu és habitual que recaptem uns 300 i escaig euros un cop pagat el dinar que sortegem, bé jo no ho trobo pas poca cosa, pots fer tres ballades i amb el que has recaptat “només” n’has de pagar dues.🤑

                                                      Aclareixo novament que sí que defenso i entenc que es cobri entrada en aplecs, concerts, ballades dobles, etc. Ara bé, en una ballada a plaça, no ho veig viable, en tot cas si algú té una fórmula adient que ens ajudi! 😊

                                                          Tancar ràdio