ArnauPrats
Gràcies per obrir aquest debat aquí, un debat que, malauradament, esdevé especialment trist de seguir a Facebook. Per múltiples deures de reserva, no donaré (de moment) la meva opinió sobre la pregunta propria. Els que em coneixen probablement no tenen cap dubte de què és. Pero em recuperaré el tema de la bretxa cada cop més profunda que s’està ampliant, en el món coblístic i sardanista, entre el públic de balladors , els organitzadors i dirigents d’associacions d’una banda, i els músics, instrumentistes i compositors per l’altra banda.
Podríem plantejar inquietuds per l’evolució de les condicions laborals, les retribucions i la manera de veure els músics i compositors de la cobla: serien moltes inquietuds a plantejar, sens dubte tant les causes com les conseqüències d’aquesta distància entre els balladors i la música de la qual parla el Xavi. Continuarà…
Sóc de la generació que va escoltar, simultàniament, d’una banda les cobles rosselloneses, especialistes dels balls d’ofici sovint sense flabiol ni trombó, de vegades amb un sol instrument per plantilla, tartamudejar sardanes populars del segle anterior, i per l’altra banda els meravellosos concerts per a dos o tres cobles, cadascuna de 13 músics, que encantaben l’espai dels auditoris més grans de Catalunya, amb les obres excepcionals dels grans genis modernistes, alguns encara vius en aquest temps. Vaig escoltar els ancians debatre sobre la seva preferència d’estil ; els balladors i els oients ja s’oposaven. D’adalt dels meus 20 anys optimistes, em vaig dir que amb la difusió generalitzada de la cultura ajudant, tothom acabaria unint-se al voltant de la reivindicació identitària de la nostra extraordinària i única orquestra que és la cobla, que aquesta cobla i la seva música creixerien, evolucionant amb els temps, i que tots els seus públics (balladors de plaça, balladors de competició, oients) s’ajunterien al voltant de la recerca de la qualitat i d’el progrés.
Unes dècades més tard, em veig obligat a veure , al contrari, que les exigències estètiques del nostre públic disminuïssin. Sense dubte, per motius alimentaris legítims (hi tornem!), sovint hem cedit als gustos obsolets i mandrosos de certs compromisos, hem descuidat la qualitat de determinats programes, i hem sacrificat l’evolució creativa a l’altar del “qui paga mana”.
Ens hem oblidat d’educar aquest públic? Perquè escoltant o llegint molts comentaris, sembla tristament que massa dirigents d’associacions sardanistes ignoren (o volen ignorar?) la història tant com l’actualitat de l’àmbit que se’ls confia.
Hem oblidat de respectar-nos a nosaltres mateixos, els músics, instrumentistes, compositors, per merèixer el respecte d’aquells que, certament, ens paguen, però a qui oferim entreteniment però sobretot gaudi d’un de les arts principals de la civilització? ?
I què passa amb la nostra reivindicació d’identitat que, malauradament, sembla passar a un segon pla cada cop més sovint, o fins i tot ja no existeix?
Pot ser que ens sigui molt difícil, si triguem massa a prendre-ne consciència, rectificar aquesta trista observació.
Una «sortida d’emergencia» s’arriscaria a ser la separació entre la sardana i la cobla. Això seria lamentable, perquè l’una va néixer de l’altra. Tots sabem aquí que la sardana que coneixem, llarga, republicana, inspirada en el romanticisme i el lirisme, pels seus nous requeriments de melodies i harmonies, va inspirar l’aparició de la tenora actual tan emblemàtica de les sonoritats catalanes, i l’organització de la cobla, un orquestra de cambra a l’aire lliure. única al món, avui equilibrada amb onze músics, totes famílies d’instruments representades, i així capaços de tocar tot tipus de música, de transportar-nos amb la mateixa felicitat a l’univers les gloses simfòniques com en l’emoció del jazz o la fantasia de la música pop. Potser, si es pronuncia el divorci dels balladors, hi trobarà la seva salvació: volar amb les seves pròpies ales en altres cels. La idea no és nova, només, pot ser, és una mica més urgent…