Wilkfrid
Totes les bones idees per a la innovació al voltant de la cobla són interessants: instruments allians, barreja d’estils, adaptacions de repertoris, etc… sobretot en entorns educatius com el de l’ESMUC. Al contrari: es tracta d’estimular la creativitat i l’originalitat dels futurs professionals de la música per la cobla, i així evitar que s’estanquin i retrocedeixin cap al minimalisme i el passat. Aquestes són potser les portes d’altres cels en què podria volar la cobla si el sardanisme continua tenint-ne cada vegada menys necessitat (o ganes?) en l’equilibri de sons que s’apagava avui. Simplement, els objectius d’aquestes experiències estan clarament definits, tant per als actors com per al públic que sap exactament què escoltarà.
Pero tinguem en compte que par aqui anem fora del tema purament professional, i, entre d’altres, de consideracions de competència en la remuneració, i potser també en la qualitat, entre formacions que ofereixen oficialment el mateix repertori (sardanes pures i dures), repertori que és d’altra banda extremadament codificat, tant pel que fa a la seva creació (estructura, ritme, nombre d’instruments a harmonitzar, etc.) com a l’execució (durada, nombre d’obres, etc.)….
Tot plegat, m’agrada molt la conclusió del Jaume: “No s’ha de fer passar gat per llebre”😉