El meu nom és Adri. Tinc 26 anys i sóc1 de Molins de Rei. Em dedico a l’educació social i sóc un apassionat de la música, sobretot de la música popular. Sento passió per les sardanes.
Tendeixo a polititzar molts àmbits de la meva vida. Quan dic polititzar, no em refereixo a la política institucional, sinó a la política en majúscules. Que senti passió per les sardana, penso que no és pas casualitat. A part de ser una música preciosa, conforma un símbol potent com a element de la cultura catalana. Una joia que ens van anar regalant les generacions anteriors. És un símbol de resistència cultural.
Una de les coses que més ens sobta a les persones que aterrem a alguna ballada a Molins de Rei és la quantitat de gent jove que hi ha. A què ho atribueixes?
A Molins últimament les sardanes s’han posat de moda. A què ho atribueixo? Penso que a molta gent li va xocar veure un grup de joves ballant sardanes al carrer de forma tant desacomplexada i passant-s’ho d’allò més bé. La sardana arrossega un estigma tant fort que el fet de ballar-la de manera descarada acaba conformant un acte subversiu i trencador. Penso que aquesta podria ser una de les claus de la supervivència de la sardana.
Que com s’ha arribat a “l’efecte Molins”? El grup de joves sardanistes que vam formar fa dos anys ha estat la llavor de tot plegat, ja que poc a poc s’hi ha anat sumant gent al mateix grup i a les ballades. El jovent crida a jovent, diuen.
Creus que el de l’Agrupa és un model replicable? Què caldria per fer que altres poblacions tinguessin un jovent tan implicat amb la cultura tradicional com Molins?
Gairebé tots els joves del grup som antics monitors d’esplai i de cau. De fet, formem part de l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei, una entitat que té un grup d’esplai on hem crescut molts d’aquest joves. La gent gran de L’Agrupa, des de que érem ben petits, ens deien de venir a ballar però mai ens havia cridat l’atenció. Quan vam ser grans ho vam provar un dia per fer la “conya” i ens vam adonar que ens ho podíem passar molt bé. Cal dir que hi va haver un nucli de gent que ho va mobilitzar.
Penso que una de les claus principals que expliquen com s’ha arribat fins aquí és el fet que la junta de l’entitat està formada per gent jove. En general, la gent gran de l’entitat està confiant moltíssim en els joves que estan tirant endavant l’entitat.
Dit això, Adri, també et mous molt per aplecs i ballades fora de la teva població. Què t’aporta el sardanisme de plaça i per què creus que no engresca més jovent?
Per mi la sardana és festivitat, amb tocs de solemnitat, però sobretot és festa. El primer cop que vam anar a l’Aplec de Calella, quan vam estar a la doble ballada de la nit ens vam quedar flipant. Tothom estava saltant i cridant. Es respirava un ambient molt festiu. Tanmateix, cal dir que a la major part de les ballades que hi ha arreu de Catalunya no trobes això, sinó tot el contrari.
Penso que el jovent no s’engresca més a assistir a ballades o aplecs perquè la mitjana d’edat és molt alta i no resulta atractiu. Quasi la totalitat dels joves sardanistes estan concentrats dins del món de la sardana de competició, és a dir, els concursos. Entenc el motiu, però trobo que és una llàstima. Una de les coses que m’enfada és que molts professors de colles prohibeixen als joves anar als aplecs o ballades per tal que no agafin “mals vicis”. Només faltava això, per acabar de matar el futur de les ballades i els aplecs.
Un aspecte que també cal tenir en compte és que si tu arribes per primera vegada a un aplec, sovint no és fàcil trobar el teu lloc. Dins del món dels aplecs, tothom es coneix, i cadascú fa els seus grups. Segur que no et sents gaire ben rebut si no saps ballar massa bé. Això és com la canalla quan fa equips de futbol i ningú vol anar amb els que juguen pitjor, i realment és lògic que passi això. Quan saps ballar bé i balles amb gent que ho fa bé, no estàs disposat a ballar gaires sardanes amb gent que fa anar malament la rotllana. Resulta molt incòmode. Bé doncs, és complicat que un jove novell s’enganxi al món del sardanisme de plaça per aquest motiu. La cosa canvia si s’introdueix un grup sencer de joves.
Curiosament, molt jovent que balla sardanes a Molins, no participa a les activitats sardanistes d’altres poblacions. Què creus que ho fa? Què penses que els motivaria?
El jovent que ve a les ballades a Molins, que no forma part dels joves sardanistes (els quals assagem cada setmana), no van a altres llocs expressament a ballar, és cert. El que passa, des del meu punt de vista, és que quan venen a les ballades de Molins no venen atrets per la dansa en sí, sinó pel caliu que genera tot això a nivell de Vila. I perquè es troben a jovent del seu entorn.
El grup de joves sardanistes de l’Agrupa sí que hem anat a ballades i Aplecs. El de Calella no ens el perdem des de fa 2 anys: anem tots junts tot el cap de setmana sencer, anem a la platja, durant la nit fem festa… És com si fos una sortida de cap de setmana amb els amics. També hem anat a l’Aplec de Montmeló, hem anat a ballades a la Plaça de la Catedral de Barcelona, a Hospitalet, a Cornellà, a Sant Vicenç dels Horts. A Olesa de Montserrat també hi hem anat bastant, a l’estiu; s’hi crea un ambient molt xul·lo.
Tanmateix, no acaba d’haver-hi una motivació per anar als actes sardanistes. De fet, en la major part de les ocasions, acabo anant als aplecs i a les ballades sense la gent de Molins. Des del meu punt de vista, la falta de motivació es deu al fet que no hi ha gaire jovent. A vegades ens hem trobat amb gent que no és gaire oberta, i això tira enrere.
Ara ja adopto un altre to. M’acaba de venir al cap un altre tema important. Estem al segle XXI. S’ha d’acabar ja amb el tema de que no poden ballar dos nois junts (o dues noies juntes). Això és molt “carca”.
Poseu-vos a la pell d’un grupet de 3 joves o adolescents o nens petits (com vulgueu) que veuen una sardana, els crida l’atenció i volen provar-ho. S’uneixen a la rotllana i el primer que reben és un moc d’algú dient-los que això d’estar tres nois junts no pot ser. Sé que molta gent no ho fa amb mala fe, simplement vol que els nois sàpiguen una de les normes del món sardanista i explicar-los com funciona. Sobretot ho puc entendre amb la gent més gran. Però la gent no tant gran que va perpetuant això, i a sobre no ho diu de manera amable, sapigueu que esteu matant la sardana. M’és igual qui s’ofengui.
I hi ha més coses. El meu aniversari de l’any passat el vaig celebrar a una ballada de la Plaça de la Catedral: hi vam anar un grup d’uns 25 joves. Ens vam posar a ballar a la nostra manera: saltant, rient i xisclant. Doncs això va molestar. I no es tracta que ho féssim a una sardana melòdica d’aquestes que és millor fer silenci per tal d’apreciar-la més. Una dona ens va dir que érem uns descarats. Bé, doncs, aquesta és la millor manera de fer que un grup de joves perdi l’interès d’anar a ballades i aplecs.
També penso que durant el passat s’ha venut molt la sardana com una dansa impol·luta o sagrada, i això ha estat un error. La sardana pot ser festa i disbauxa.
La societat ha posat a la sardana l’etiqueta de “carca” i penso que no s’ho mereix, però a vegades sembla que ens ho haguem guanyat a pols.
Què penses quan algú diu que el lloc adequat per al jovent és el sardanisme de competició, i que el ball a plaça és només per a la gent gran?
Em fa posar trist, i crec que això és assassinar el futur de la sardana com a esdeveniment popular festiu, però a la vegada comprenc perfectament per què es diu. Jo mai he participat del sardanisme de competició, però segur que l’ambient és molt més atractiu per qualsevol jove.
Realment el sardanisme de plaça podria tenir un bon potencial pel jovent, però és ben complicat…
Ets un ferm defensor de les anomenades Sardanes Satàniques: què són i perquè les valores tant? Poden ser les sardanes de la nova generació?
Quan parlo de Sardanes Satàniques em refereixo a una manera concreta de ballar sardanes molt més dinàmica que la manera tradicional. No estic parlant de punts lliures. El jovent de Molins les hem batejat com a “satàniques”, però la gent coneix aquest estil com “ballar rodant” “ballar girant”, “fer la persiana” o “fer l’acordió”.
Aquesta manera de ballar és el que més em va em va fer obsessionar, sobretot pel món de la sardana. És una manera de ballar molt més còmode i molt més divertida per mi. De fet, al món dels aplecs, la major part dels pocs joves que hi ha ballen així.
De fet, es veu que no és una modalitat nova. Des que la vaig descobrir, he estat preguntant d’on va sortir aquesta manera de ballar i ningú mai m’ha acabat de saber explicar-ne l’origen, però gent de Santa Perpètua de la Mogoda (que per cert, tenen un tarannà molt amable i acollidor) em va explicar que els seus besavis ja ballaven així abans de la Guerra Civil.
El que em sobta és que es coneix molt poc. Al·lucino que ningú hagi pensat en promoure aquesta manera de ballar per tal d’expandir la sardana, que ningú hagi pensat en mostrar-la per la televisió per ensenyar que hi ha una altra manera de ballar sardanes que pot resultar molt divertida.
Em sembla increïble que la gent de @SomSardana no hagi pensat en promocionar-ho. Ara potser l’estic cagant, i potser sí que hi han pensat, i per qualsevol motiu no ho ha tirat endavant, o sí que s’ha difós i no me n’he assabentat jo.
En tot cas, el que sí sé és que hi ha molta gent de la vella escola del món sardanista (que a més a més, sembla ser que tenen molt poder) que critica aquesta manera de ballar dient que això no són sardanes. Més assassins.
Quines propostes faries per tal d’apropar la gent jove al món de la sardana? Els punts lliures, els sardaxous o les sardanes satàniques poden ajudar, o la clau és una altra?
Cal deixar d’organitzar coses que només complauen als sardanistes de sempre, i començar a organitzar ballades, aplecs o altres esdeveniments pensant en allò que pugui atraure a la gent no sardanista, sobretot jovent. El sardaxou electrònic de la Cobla Contemporània (@Eduard-Contemporania) és una proposta que crida molt l’atenció de la gent que no pertany al món sardanista. Una altra cosa que podria ser positiva seria procurar que les persones que presenten les ballades o aplecs i que parlen entre sardana i sardana amb el micròfon, fossin persones amb habilitats comunicatives i que facin servir un to desenfadat amb petits tocs d’humor.
Una de les claus està en els esplais i caus. El jovent crida jovent, i ara, de jovent, n’hi ha poc. Ja sigui pel perfil de les famílies que acostumen a apuntar als nois i noies, o pels valors que es transmeten en aquests espais, als esplais i als caus trobo que hi ha molts joves que estimen la cultura popular i que aprecien aspectes de la cultura que molts altres joves no acostumen a fer. Així doncs, un bon punt d’inici per trencar amb el peix que es mossega la cua de “no ve jovent perquè no hi ha jovent”,
La sardana de plaça, sobretot els aplecs, tenen un component únic que crec que passa molt desapercebut. Normalment, els músics, així com els artistes en general, acostumen a dialogar i jugar amb el folklore de les seves cultures. Pel que fa a la sardana, en aquest sentit, encara és un terreny molt verge. The Tyets (els tiets) és un bon exemple d’això. Bé, tornant al component únic que passa desapercebut és el fet que els aplecs sardanistes són una mena de “domingueo”, “pachangueo” català, i trobo que pot donar aquest punt exòtic i a la vegada desenfadat als artistes que busquin de jugar amb la sardana.
Per acabar, volia citar una introducció d’una gravació de fandangos menorquins que té el grup musical Es Gall de Sa Pastera. Em va com anell al dit:
"Un poble que es manté viu
no és un reducte folklòric,
nostàlgic i melancòlic,
d'un passat que no perviu.
Un poble sols sobreviu
si incorpora innovacions
a les velles tradicions
conservant el que era apte
i avança i s'adapta
a noves generacions."
Què t’agrada de la sardana?
És una música preciosa amb una dansa que agermana, que tan la música com la dansa poden ser festives o solemnes, i que en conjunt esdevé un simbolisme potent de la cultura catalana.
Què no t’agrada de la sardana?
El que no m’agrada és que, a vegades, la gent del món sardanista no és gaire oberta.
Quins valors creus que té?
La sardana de per sí és una dansa que té uns valors molt positius: inclusió, fraternitat, igualtat, respecte i esportivitat. També diria que té valors democràtics.
Com veus l’encaix de la sardana en la societat actual?
Malament i cada vegada pitjor, però possible. Calen canvis. Al món de la sardana hi falta una mica de “cachondeo”, en general. Crec que és massa seriós. Falta que sigui gent jove qui agafi el relleu, però perquè això passi, calen canvis.
Com veus l’encaix de la sardana entre el jovent actual?
A vegades el jovent té menys perjudicis cap a la sardana que alguns adults, però veig l’encaix en la mateixa línia del que he esmentat anteriorment: malament, però amb marge de maniobra possible.
Com veus el futur de la sardana?
És molt negre, si no hi comença a haver aviat canvis grans.
Què hi canviaries si fos a les teves mans?
Intentaria donar una imatge molt més atractiva de cara a la gent que no és del món sardanista. Intentaria potenciar la sardana amb els valors que té, però amb una imatge diferent.
—
1 Mantenim l’accentuació de paraules com Sóc segons la normativa prèvia a la reducció de diacrítics de l’IEC, per preferència del propi Adri