Probablement, si pensem en persones joves plenament compromeses amb el sardanisme d’una forma més transversal, un dels primers noms que ens vindrà al cap serà el de la Queralt Pedemonte.
La Queralt, dirigeix i produeix el magazín transmèdia Coblejant des de Ràdio Calella Televisió des de l’any 2017. És presidenta de l’Agrupació Sardanista de Calella des del 2018 i, des del 2019, balla amb la colla sardanista Mans Amigues de Cassà de la Selva. A més, presenta habitualment concerts de cobla.
En quant a formació, la Queralt és politòloga (Grau UPF) i gestora cultural (Màster UOC). A més, també té el màster en Formació del Professorat (UdG).
Així doncs, ens ha semblat molt adient parlar de com ha de ser el sardanisme del segle 21 amb algú tan jove i compromès com la Queralt. Com ja esperàvem, ens ha fet un munt de reflexions molt interessants.
Com a Presidenta de l’Agrupació Sardanista de Calella, quins són els principals problemes que teniu per organitzar una activitat sardanista?
Crec que el principal problema que ens trobem quan volem organitzar actes, sobretot en formats que no tenen una tradició al darrere de molts anys, és la captació de públic. I destaco aquest problema, perquè en el cas de Calella, el pressupost mai ha estat fins ara un problema, ja que tenim molt suport institucional.
Aquest és un problema que es pot enfocar des de dues vessants, una externa: és una malaurada realitat que cada vegada hi ha menys afluència de públic als actes sardanistes. Però també hi ha una vessant interna i és que sempre cal entonar el mea culpa: la captació de públic passa per dissenyar una estratègia de comunicació adient, que sàpiga arribar al públic potencial, un disseny de l’acte segons els interessos generals i no els propis dels organitzadors i generar un marc atractiu al voltant de l’activitat. La data, el lloc i l’hora són fonamentals.
A vegades una bona estratègia seria imitar formats que funcionen en altres llocs, perquè jo com a gestora cultural o organitzadora d’actes culturals penso que la imitació és un element sempre positiu quan es tracta amb respecte i amb un sentit al darrere: no deixa de ser transmissió de coneixement. Ara bé, ja he començat dient “a vegades” funciona, perquè no sempre és així. Penso que hi ha formats que funcionen en llocs determinats per molts factors que no es poden imitar: la COCO de Banyoles, la Nit dels Músics de Cassà o, escombrant cap a casa, l’Aplec de Calella són formats únics que si s’exporten a altres municipis no tindrien el mateix impacte. Hi ha un element subjectiu que els distingeix.
Què feu a la vostra entitat que recomanaríeu a les altres? (cursets, forma de comunicar amb els socis i simpatitzants, sorteigs, cartells…)
Jo destacaria tres elements dels que n’estic especialment orgullosa i que hem construït amb la junta actual des del 2018:
Comunicació i difusió: hem potenciat molt la comunicació de la nostra entitat, no només pel que fa al disseny de les nostres xarxes socials, sinó perquè totes les nostres activitats, sobretot les més importants, tenen un disseny de comunicació al darrere fet per dissenyadores gràfiques professionals. Penso que és fonamental la imatge que es dona perquè ho és tot. A més, tenim molt bona relació amb els mitjans de comunicació més propers i això fa que es facin ressò de tots els nostres actes, ja que sempre enviem la informació perquè la tinguin a mà.
Comunicació interna i organització: tenim una molt bona relació entre els membres de la junta i cadascú se sent útil perquè té assignades unes tasques específiques que són interdependents amb les altres. Les posem en comú sempre in situ quan es realitzen a través del grup de WhatsApp perquè tothom sàpiga alhora què s’està fent en aquell moment de tasques pendents de l’entitat. Després es posen en comú a les reunions, on sempre s’aixeca acta perquè tothom les pugui consultar. A la nostra entitat tothom de la junta sap tot el que passa a l’entitat, no hi ha personalismes i tot es decideix conjuntament. Penso que és la millor manera de treballar: sobretot si vols mantenir el grup.
Ho deixem tot apuntat i hi ha estratègia: darrere cada acció de l’Agrupació hi ha una estratègia al darrere, i tot queda anotat en un full de ruta que anem modificant i perfeccionant any rere any perquè, quan canviïn membres de la junta, estigui tot anotat: hi ha milers de tasques que cal fer durant l’any, sobretot pel que fa a l’Aplec. La millor manera de no perdre-ho és deixar-ho tot anotat. Aquesta és la meva obsessió sempre dins l’entitat. Si fas una cosa per l’Agrupació, apunta-la! I el segon lema que també podria gravar a foc seria: si fas una cosa per l’agrupació, m’has de saber explicar amb arguments perquè l’has feta! No s’hi val fer una audició, un programa o demanar una estrena, per exemple, perquè sí, o per inèrcia, o perquè sempre s’ha fet així. Hi ha d’haver arguments econòmics, artístics o socials al darrere de cada una de les nostres accions, sobretot perquè som una entitat finançada en un percentatge molt alt amb diners públics i no els podem malgastar.
Què motiva una persona tan jove com tu dirigir una entitat sardanista? Com animaries a d’altres joves perquè s’hi sumessin?
Crec que el que em motiva a dirigir l’Agrupació són dos factors:
L’Agrupació és casa meva, els meus avis em van ensenyar aquest món i jo me l’he fet meu i forma part, ara, de la meva identitat.
La meva passió professional és la gestió cultural, i la direcció i organització de l’Agrupació, d’una banda, m’ha mostrat que això és el que m’agrada i, de l’altra, permet desenvolupar-me com a gestora cultural. Perquè l’organització de l’Aplec de Calella no és molt diferent de l’organització d’un festival de música o d’una gala de cinema…
Respecte a la segona pregunta, és un món aquesta qüestió! Per a respondre-la crec que caldria tenir en compte:
Fora paternalismes: no és el meu cas, afortunadament, ja que des que vaig entrar a l’entitat que he pogut fer el que m’ha semblat pels interessos de l’entitat. Sobretot (penso) per falta d’una direcció potent en el moment que hi vaig aterrar. Penso que si l’entitat hagués estat dirigida com ho estava fa 20 anys en el moment que jo vaig començar, segurament no haguera estat presidenta tan ràpidament. Va ser una finestra d’oportunitat. Però, entre els meus amics dins el sector, veig massa sovint com els utilitzen perquè necessiten gent a la junta però, quan intenten dir la seva (i estic parlant de gent molt vàlida i entesa en el tema) no els deixen ni tan sols intervenir i mai els fan cas. Això em sembla aberrant. També he vist com a companys meus, que estan en juntes sardanistes, se’ls amaga informació sobre quines cobles es contractaran o sobre temes importants de l’entitat. Com vols tenir jovent si el tractes així? És una actitud molt dèspota que em recorda allò de “pel poble, però sense el poble…”. Altre cop diria que cal entomar el mea culpa: si hi ha poc jovent al món de la sardana no és culpa dels joves “que són ximples”, sinó perquè no se’ls mostra la sardana d’una manera atractiva i perquè quan hi entren no se’ls tracta bé, o no se sap captar els seus interessos, que són igual de lícits que els de les persones grans.
Els joves atrauen joves: fàcil. Jo ballo sardanes perquè quan em van mostrar què era una sardana m’hi vaig trobar una rotllana de joves ballant. Ara forma part de la meva identitat, però una cosa la tinc molt clara, no aniré a passar un diumenge a un aplec si no hi puc anar amb els meus amics (joves), de la meva edat. El públic atrau públic. El jovent atrau jovent. No hi ha més. Així de simple, i alhora així de complicat.
Escolta’m: crec que no s’escolta els joves per la por que canviïn coses, però això va lligat al tercer punt de la pregunta què m’heu fet abans. Si tu tens 70 anys i en fa 50 que organitzes un aplec, és molt probable que hagis automatitzat les accions per preparar-lo sense tenir en compte que els temps canvien. Si entra un jove a la teva entitat, el primer que farà serà qüestionar perquè fas les coses d’aquesta manera. Possiblement tots dos teniu part de raó, el que està clar és que s’ha de trobar un equilibri, no perquè tu siguis gran el que fas no està bé, perquè tens experiència i saps quins problemes et pots trobar. Però l’altre, encara que sigui jove, pot estar encertat a l’hora de qüestionar certes accions automatitzades. Al final, aquest procés passa també en el món professional. Per la meva experiència com a politòloga he pogut veure com aquesta qüestió passa dins l’administració pública, i la majoria de la literatura coincideix a dir que la millor manera de procedir és que el funcionari experimentat transmeti primer tot el coneixement al funcionari novell i un cop aquest sap com funciona la feina, apliqui les noves tècniques en funció dels nous temps. El millor és que hi hagi gent de totes les edats en una junta: com més perspectives millor.
Què creus que li falta a la sardana per ser notícia?
Un enfocament diferent al que té ara. No es tracta de què comuniquem, ja que la sardana té potencial per ser atractiva, sinó que es tracta de com ho comuniquem. Us convido a llegir el meu Treball de final de màster. Va sobre aquest tema. Us en deixo l’enllaç.
https://www.dropbox.com/s/li1q9r39988inrs/Coblejant%3B%20un%20projecte%20de%20comunicació%20cultural%20transmèdia.pdf?dl=0&fbclid=IwAR0lkI62cLMCfGuwmkDGwDSAQcYIWzKBJrKGIKXO49JgwmAUFkKdHQhgQvs
Imagina un plat d’un xef amb 5 estrelles Michelin. Com te l’imagines? Ja t’ho dic jo: emplatat exquisidament, sobre una taula amb estovalles impol·lutes i en un restaurant de categoria. Servit per un cambrer amable, amb coberts nets i amb climatització a l’ambient. I ara et pregunto: i si et servissin el mateix menjar en un plat de plàstic, assegut a terra i servit de qualsevol manera? Essencialment, és el mateix menjar, però l’experiència com a gestora i comunicadora cultural em diu que la teva resposta no serà aquesta. I és que, quan generem continguts, no es tracta de què comuniquem. Es tracta de com ho comuniquem. Jo considero que el contingut sobre el món immens de la sardana i la cobla és equiparable a un plat d’un xef amb 5 estrelles Michelin. Per tant, l’he de comunicar/organitzar d’aquesta manera (SEMPRE AMB UNA ESTRATÈGIA!).
Potser caldria preguntar-nos més aviat què li sobra a la sardana per ser notícia. Ja que preguntat d’aquesta manera sembla que haguem de maquillar el contingut de la sardana i la cobla perquè es puguin vendre, quan aquest és immens i valuosíssim. Potser la història i la societat l’hem emmascarat de conceptes i adjectius que li pesen i li fan mal: la sardana pot ser pàtria sí, però també ha estat dins la història un concepte revolucionari. La sardana pot ser el moment de gaudi dels nostres avis, però també ha estat una música que ha enlluernat compositors brillants d’arreu del món en escenaris com el Palau de la Música. La sardana pot ser moltes coses, perquè és un fenomen social i evoluciona constantment. La qüestió és, què en potenciem? Ensenyem un pavelló amb poca gent ballant al so de cobles desafinades? O ensenyem la plaça major de Banyoles al so de la sardana ‘Somni’ un diumenge d’octubre? És el mateix?
Creus que mantindràs el vincle amb la sardana en el futur?
Per suposat. I ho sé perquè forma part de la meva identitat. Ho sé perquè no puc no emocionar-me escoltant una melodia de Joaquim Serra i el meu vincle amb la cultura me l’ha donat la música de cobla i això és impossible d’oblidar. No puc saber com serà aquest vincle, però sí que sé que n’hi haurà per sempre.
Com veus els concursos de sardanes?
Crec que són avorrits, que no estan dissenyats pensant en el públic i que tenen data de caducitat: per falta de colles. Però és un peix que es mossega la cua, com menys colles, més avorrit, i per tant, menys colles després. Crec que el futur dels concursos passa per actuacions de les colles contractades per les entitats sardanistes o per institucions més grans.
Un concurs és un acte que costa molts diners a les entitats i, per contra, és de les activitats que menys públic atrau. A mi, tot i ser balladora de colla de competició en categoria gran, no em genera cap interès portar un bàsic a Calella, perquè com a presidenta de la meva entitat, penso que és malbaratar uns diners que puc destinar a actes que sí que atrauen públic, que és el meu màxim objectiu.
Crec que un concurs on si que m’agradaria assistir de públic seria en un que es fes en un entorn agradable: m’imagino el Teatre Grec, colla contra colla i amb sardanes (espectaculars) de 4 tirades màxim, i una darrera l’altra com si es tractés d’actuacions. El que importa és el públic: per tant l’horari, el lloc i la informació han d’anar en funció d’aquest, no de les colles. I això no les perjudicaria, perquè aquestes hi guanyen si hi ha públic. M’imagino un concurs on hi hagi un presentador -com en el partits de futbol- que animi i hi entengui i que creï expectació. M’imagino un concurs un dissabte al vespre amb llums que il·luminin un escenari bonic, no un concurs un diumenge a les 11 del matí, en una esplanada d’un pàrquing, sota un sol de justícia. El marc ho és tot.
Què t’agrada de la sardana?
Que em recorda a casa. Que m’ha donat l’oportunitat de generar-me una identitat, que m’ha fet conèixer molts dels meus amics i les persones que més estimo.
Què no t’agrada de la sardana?
Entendré amb aquesta pregunta “el món de la sardana”, que no seria ben bé el mateix: el sectarisme endogàmic que en moltes ocasions es produeix entre els que som dins d’aquest sector. Som pocs i sovint malavinguts. És un món essencialment amateur. Per això, totes les coses dolentes que a vegades passen són per aquesta condició: accions sense estratègia, inèrcies i personalismes.
Tampoc m’agrada el masclisme enquistat que es veu sovint en algunes de les relacions entre músics de cobla i sardanistes, perpetuant rols de poder i de gènere.
Quins valors creus que té?
Quina pregunta tan difícil. Depèn. Depèn del moment de la història. Ara? Depèn d’on. Depèn de cada persona, o de cada grup de persones. Apostaria el que volguessis que no associo els mateixos valors a la sardana jo, que una persona que només balla en colla o d’una persona que no hi ha estat mai en contacte. Ara si em preguntes personalment quins valors té la sardana o quins m’agradaria que tingués, jo dic:
- Romanticisme (en el sentit literari del terme)
- Frescor
- Reivindicació cultural
- Treball en equip
- Voluntariat
Com veus l’encaix de la sardana en la societat actual?
Bo. En una societat hiperconnectada i universalitzada, la sardana és un element d’oportunitat per reivindicar els nostres orígens culturals. Et pot generar una identitat personal i social.
Com veus l’encaix de la sardana entre el jovent actual?
Bo. Pel mateix motiu anterior. La qüestió és com mostrar-la així.
Com veus el futur de la sardana?
Com que no soc gaire optimista amb aquest tema prefereixo respondre que no ho sé.
Què hi canviaries si fos a les teves mans?
Canviaria el marc comunicatiu amb el qual es defensa la sardana cap a l’exterior, des de les entitats, les cobles i des de @SomSardana. Per fer això es necessiten recursos econòmics, i professionalitzar el sector.
Reduiria cobles. Només que es fes una revisió de les cobles que no treballen legalment (i que per tant desprestigien el sector) i s’eliminessin, millorarien les condicions de les que sí que actuen correctament i conseqüentment es revitalitzaria el sector.
Promouria més coordinació per no solapar actes. Crec que el futur passa per menys quantitat i més qualitat.
