VictorRodriguez
Sí: això que dius de portar la gent del poble a aplecs i concerts ja s’ha fet, i es continua fent. Però això no canvia res: la gent segueix amb les seves inèrcies i els seus costums. I no ho dic per dir: te’n podria posar uns quants exemples. La clau és aconseguir que aquesta gent faci un clic, que ho visqui de forma intensa i que la sardana acabi formant part de la seva vida, del seu temps de lleure. Però això no està a les nostres mans (ni als nostres peus).
Podem acompanyar la gent, físicament i metafòricament, però la decisió d’aixecar-se del sofà i anar a plaça és individual (o de parella, o de grup, és clar). I cal estar molt motivat per fer-ho, perquè el nostre entorn és ple d’altres atractius: la família, els amics, la muntanya, el teatre, el cinema… Què ens fa triar per una cosa o l’altra? Triem anar allà on ens ho passem millor, evidentment. I mirem de lligar-ho amb la família i els amics, sobretot. I amb la resta, tant com podem.
Per a entendre-ho millor només ens cal observar els joves que es desplacen amunt i avall per ballar sardanes. Per què ho fan? Perquè s’ho passen “teta”, és evident!! Com aconseguim que algú gaudeixi tant ballant que planifiqui el seu cap de setmana a partir de l’agenda de Som sardana? Això no està a les nostres mans (potser més aviat està en els nostres braços, que hauran d’aguantar-ne d’altres que s’arrepenjaran una temporada. Estem tots disposats a fer-ho? M’agradaria poder respondre afirmativament, i poder-ho fer un parell de sardanes per ballada. Però prou feina tinc en aguantar els meus sense patir més del compte).
I una vegada ho haurem aconseguit, caldrà l’altre pas: que aquesta gent vulgui acabar formant part d’una junta. I per fer aquest pas, també cal estar motivat a fer-lo. I com s’aconsegueix? Com sempre, jo crec que el que convé és mirar al nostre voltant, i analitzar els casos on hi ha hagut aquesta renovació, on el jovent forma part de la junta. Per si ens serveix com a possible “model”. Com s’ha produït aquest canvi? Ha estat dràstic o progressiu? Quin ha estat el detonant?…
Sap greu barrejar debats; soc conscient que, com a sardanista de plaça, sempre acabo parlant justament d’això: del que observo a plaça. I al meu entorn, és clar.