Els acabaments reals que hi ha a la sardana són el 3 pels senars i el 2 pels parells. O sigui, el mínim número plural de cada tipus. El 4 és un pedaç que hem afegit per no repartir tant, igual com quedaria un 5 al cantó contrari del 2+3.
Llavors el primer dos que s’afegeix és per les que acaben al primer compàs, perquè amb un 1 no es pot acabar. Llavors hi ha les que acaben amb 2+3 i les que acaben amb un 3. I per fer les dels tiratges parells, són les que tenen una passa menys, i queden com acabades amb 2+2 i amb un 2, respectivament
.. I les del costat contrari, només cal afegir a totes les opcions (2+2) al davant. Així doncs quedarien així. Teníem als senars 2+3 i 3, i als parells 2+2 i 2. Ara afegim pel davant (2+2), i tenim (2+2)+2+3, (2+2)+3, als senars, i als parells, (2+2)+2+2 i (2+2)+2. Crec que és fàcil d’entendre. Però llavors vénen els del segle XIX aplicant el 4 per desnivellar aquesta manera tan fàcil d’aprendre, i ens diuen..els senars no els tocarem però els parells sí. Serà per això que la gran majoria de compositors de sardanes volen que acabin en tirada senar els llargs? I els curts també, però hi ha unes quantes més que tenen també els curts parells i els llargs senars. Llavors van decidir, sabent aquesta premisa dels autors, només retocar els parells. Van dir, amb certa ignorància “ostres, quatre dosos junts”! Que no són quatre dosos junts! Són 3 dosos ballats i un 2 parat. Els 2 primers dosos per canviar de lloc, el tercer dos que li fa de falca al darrer dos. I després vé el 2 parat, imitant el que fa el 3 als senars.
Per tant, amb la transformació, va quedar així:
Senars: 2+3, – 3, – (2+2)+2+3,– (2+2)+3.
Parells: 2+2, – 2, ————- 4, – (2+2)+2.
On el 4 substitueix (2+2)+2+2, però en canvi el 5 no ho fa amb el (2+2)+2+3.