jordiprats Jo, ara tampoc no puc saltar, també per temes d’accidents de moto bàsicament, (i segurament també influeix l’augment de pes), però malgrat tot, les sardanes que m’agradaven els anys anteriors, em segueixen agradant. Per a mi, l’amor que sento per la sardana és equivalent al que sento per una mare o un pare. I la sardana, a la seva manera, me’l torna. Suposo que no ho deus entendre gaire. El dia que ens trobem t’ho explicaré i ho entendràs. Per això m’agraden les sardanes més alegres. Les que només són música, però no hi ha gens de salt, les miro d’una altra manera. Segurament la sardana m’ha salvat d’emprendre algún camí més fosc a la vida. Per això estimo la sardana, no pel que és en sí solament, si no com si fos la meva mare adoptiva. De vegades, és la millor companyia, perquè ella és autèntica, no et menteix mai, davant alguns comportaments de la espècie humana. Es pot dir que el que he explicat és el primer capítol dels que puc explicar de la meva relació amb la sardana que tinc amb la sardana, des dels meus 14 anys gairebé acabats de fer, a l’estiu de 1973, sense l’empar d’uns pares que van morir a començaments del segle XXI.