Bona tarda a tothom!
Com alguns sabreu, durant el concert de dilluns passat al Palau es va estrenar l’obra que he compost per encàrrec de la Cobla Sant Jordi, Transfiguracions, juntament amb la integral de sardanes de Joan i Ricard Lamote de Grignon. Quan des de la cobla em van trucar per a aquest encàrrec, aviat farà un any, em van comentar que tenien en ment utilitzar la disposició que van fer servir per a dues sardanes en el concert dels 40 anys de la Cobla, que és aquesta que comenteu en aquest post.
Segons hem compartit aquests dies d’assajos per a l’estrena, aquesta col·locació es va decidir després de diverses proves, i tampoc surt del no res: si busqueu qualsevol concert de formacions cambrístiques com ara quintets de vent o de metall, o formacions una mica més grans com ensembles o camerates (i, per descomptat, orquestres), sempre es fa servir la formació en forma d’arc. Serveixi d’exemple aquest vídeo de l’Octet de Schubert. Si us hi fixeu, aquí també es col·loca el contrabaix (gairebé) al centre de l’octet:
En realitat, i amb la “gran” excepció de les plantilles de vent d’orquestra (i no totes!), la formació en dues fileres de la cobla és força atípica i, en certs aspectes, presenta alguns inconvenients que la Sant Jordi ha provat de millorar cercant aquesta disposició nova. Trobareu pocs grups de cambra (al final, la cobla és un grup de cambra d’onze músics) que no es vegin les cares entre ells. Per tocar a vista i anar amb el pilot automàtic no cal veure’s les cares, però quan la música és delicada…
A més, la disposició que proposa la Sant Jordi té l’avantatge de tenir el fonament de la cobla (contrabaix, fiscorn segon i trombó) junts i al centre de la formació, fet que fa que el nucli de l’harmonia estigui just al centre (a prop de tothom) i no desplaçat a un costat. Algun dels inconvenients que vam comentar després del concert és el fet d’estar potser un xic massa tancats o bé de trobar-se una mica lluny el primer tible i el primer tenora. No obstant això, i ara parlo a nivell personal, crec que aquest fet és una simple qüestió de costum.
Seguint amb les apreciacions personals, penso que el fet que els instruments no estiguin col·locats de forma que l’emissió és perpendicular respecte el públic, s’aconsegueix un empast de la sonoritat molt més gran que no pas amb les dues fileres. Reitero, en aquest sentit, la disposició de les formacions clàssiques de cambra i orquestrals. Ara bé, és cert que aquest canvi de disposició no es pot fer a la lleugera i requereix reequilibrar el balanç dinàmic que tenim per inèrcia a la cobla.
Ja per acabar, permeteu-me explicar que arrel de la proposta de la Cobla, vaig compondre Transfiguracions tenint en compte aquesta nova espacialització de la cobla, amb moments on, per exemple, un acord neix del contrabaix (centre de la cobla) i es va expandint cap als extrems; o bé en sentit contrari; o fins i tot creant efectes d’estèreo i desplaçament del so que amb la formació habitual de la cobla són del tot impossibles.
