LluisAlcala
Ep gent,
Tinc la sensació que des del món de la sardana esportiva hi ha una certa frustració perquè els concursos de colles no tenen pràcticament cap ressò mediàtic a nivell nacional, cap cobertura més enllà dels mitjans locals. Això és un fet que amb el temps s’ha consolidat. I com que des de les colles no agrada aquest silenci informatiu, s’ha provat de ‘vendre’ el concurs de punts lliures com quelcom exportable, homologable i televisable. I finalment això ha culminat amb l’enregistrament i emissió en diferit del concurs de punts lliures de Sant Cugat a la Xarxa+. Certament un pas molt important en la normalització de la sardana esportiva.
Des de fa molts anys, i amb l’excepció dels concursos de la Terra Ferma, que tots tenen sardana de punts lliures, a la resta del país els punts lliures s’han escombrat dels ‘concursos normals’ -cosa que no ha passat amb la revessa- i s’han relegat a un únic concurs, al final de la temporada. És una cosa que a mi personalment em sembla un disbarat. I quan n’he parlat amb gent que en saben em diuen que ‘és el que les colles volen’.
Ja sé que això no agradarà, però malgrat que la gent de colles no en siguin massa conscients, personalment trobo que aquest concurs fins a la data era un espectacle força infumable. Sobretot pel minutatge, amb una durada maratoniana. Però també pel contingut, en algunes edicions a la vora de la singularitat de les coreografies de punts lliures, s’hi barrejaven unes coreografies d’uns curiosos ’galops d’entrada’ al meu parer més propis d’un festival de fi de curs que d’un referent de sardana esportiva. I quan ho havia fet notar se’m deia que ‘és el que les colles volen’.
La prova que aquesta final de punts lliures no acabava de funcionar és que el públic estava format gairebé exclusivament pels propis dansaires i acompanyants, sense ningú extern al món. En bona part perquè es fan en un pavelló, a diferència dels concursos ‘normals’ que es fan a plaça, i on sempre hi ha molta gent passavolant. El que havia de ser el millor aparador de la sardana esportiva per arribar a nous públics, era de facto un acte més pel gueto, llarguíssim i esgotador per algú no iniciat.
Tot això ho explico per a dir que en el món de la sardana de competició, amb el temps s’han anat perpetuant i consolidant unes pràctiques que ningú d’aquest món qüestiona. Al congrés del sardanisme de fa més de 30 anys, i a partir del debat de si hi havia d’haver obligatòriament sardana revessa a tots els concursos, ja es discutia el tema de fons: si un concurs ha de ser un espectacle per al públic, ha de prioritzar ’que els dansaires s’ho passin bé’, o ha de mirar de fer compatibles aquests dos enfocaments. Una d’aquestes pràctiques que s’han consolidat amb els anys, és el convenciment que si la ‘final de punts lliures’ es fa amb música enregistrada, s’assegura que al concurs se senti el mateix que el que s’ha assajat. Les memorables caigudes de la música enregistrada en aquesta darrera final han demostrat que aquesta certesa també es podria revisar.
Crec Lluís que tu has fet un post molt pacificador, i ple de bones intencions. I a mi me n’ha sortit un de més incendiari i provocador. A veure si així animemn aquests debats, que això d’s21 està una mica apagat!!
Abraçada!