Probablement, si pensem quina és la cobla més singular de totes les cobles que es fan i es desfan, el primer nom que ens vindria al cap és el de la Contemporània. El repertori a plaça, la força del color taronja com a imatge de marca, el confeti i fins i tot els fragments cantats en algunes de les seves interpretacions, fan ben palès que el seu objectiu és mostrar que la sardana és una festa.
I si penséssim ara en músics d’aquesta formació, probablement, un dels primers noms que ens vindria al cap seria el d’en Jeroni Velasco, ja sigui pels 26 anys que porta com a tible de la cobla, pel seu càrrec de representant, o pel gran nombre de sardanes que ha compost.
El seu currículum musical és dels que demostren que festa i rigor no van pas renyits i que darrere dels guarniments d’attrezzo que llueix en algunes sardanes i el seu tible de campana taronja hi ha una intensa i extensa formació musical. Als 7 anys va començar els estudis de solfeig i clarinet a l’Escola de Música de Badia del Vallès ampliant posteriorment la seva formació als conservatoris de Sabadell i Barcelona. En aquest darrer conservatori va obtenir la Menció d’Honor del Grau Superior de clarinet. Actualment és professor de clarinet en diversos centres i director de les bandes de música de Badia del Vallès, Matadepera i Arenys de Mar.
Com a compositor, és autor de més de 60 sardanes, entre les que trobem les festives creacions per als Sardaxous de la seva Cobla i altres de caire més convencional. La seva obra sardanista l’ha portat a guanyar el concurs Sardanes a Plaça de Vilassar de Dalt l’any 2005, i ser finalista d’aquest mateix concurs l’any 2004 així com finalista del concurs La Sardana de l’Any en les edicions del 2005, 2008, 2011 i 2013.
Com et definiries?
Com un enamorat de la música però amb petits detalls: m’apassiona la música i a part, és la meva forma de vida, perquè em guanyo la vida gràcies a ella. He de dir que gaudeixo molt quan veig que el públic gaudeix, independentment del tipus de música que estigui interpretant en aquell moment. Crec que és quelcom que ha d’anar de la mà: si músics i públic no gaudeixen a la vegada, alguna cosa falla.
Soc mestre de clarinet i de saxo i quan acaba una classe i veig que l’alumne no s’ho ha passat bé, per a mi és un fracàs, alguna cosa he fet malament.
I com definiries la Cobla Contemporània? Quin és el seu secret?
La cobla Contemporània és precisament un reflex de la ideologia del gaudir amb i de la música deixant de banda si toquem una sardana d’en Serra, d’en Mas Ros o el “Despacito”.
El secret rau també en apropar la música actual (i no tan actual) a la gent que no és sardanista, sempre en format sardana però emprant melodies d’altres àmbits. La idea de la Contemporània és que qualsevol que passi a prop i l’escolti, tingui ganes de quedar-se una estona pel fet d’agradar-li el que sent.
Com reacciona la gent que descobreix la vostra Cobla?
Hi han dues maneres de descobrir la cobla Contemporània:
Si ets sardanista gairebé segur que ja la coneixes i t’agrada o no t’agrada, no hi ha terme mig. El purista que no vol tocar res de la sardana no ens vol ni veure i el sardanista obert a canvis i a innovacions li agrada la cobla, independentment de l’edat que tingui. De fet, cada any ens augmenta la feina, exemple inequívoc que a la gent cada vegada l’hi agrada més tot. També hi ha llocs que, tot i que el nostre estil no acaba d’agradar a la majoria, sí que ens contracten perquè s’asseguren que vindrà molta gent, encara que no siguin sardanistes.
El no sardanista sent melodies conegudes i es queda a mirar què fem i a més, acaba participant del bon rotllo que aportem i acaba picant de mans i fins i tot algun atrevit intenta ballar la sardana. Llàstima que en la majoria d’ocasions no hi ha ningú que intenti ajudar a la gent que voldria començar a ballar (per sort sempre hi ha alguna plaça que sí).
A més de les vostres sardanes, una de les coses que sorprenen de la Contemporània és la joventut de molts dels intèrprets. Fins i tot, la vostra Directora és un clar exemple de talent jove
Bé, el tema joventut aquesta temporada és una cosa molt bona que ens hem trobat i que a la vegada busquem, ja que si hem de fer algun canvi de músics, busquem directament gent jove. Estan molt ben preparats musicalment parlant i aporten aquell bon rotllo que parlàvem i que juntament amb l’experiència dels més grans, la barreja és molt bona.
Pel que fa a la Marta, la directora, evidentment és molt jove però si mirem enrere, veureu que els tres últims directors de la cobla, en Raúl, en Gerard i ara la Marta, tots eren en el seu moment molt joves: gent de vint i pocs anys. Els joves avui dia surten preparadíssims i nosaltres, des de la Cobla, intentem aprofitar-ho a la vegada que donem oportunitats a gent que encara és poc coneguda.
Una de les nostres grans apostes és i ha estat sempre el talent jove, i poder treballar amb la Marta ha estat tot un privilegi. L’altra nostra gran aposta és la de renovar la direcció periòdicament, ja que ens ajuda a créixer, i ara estem en els darrers mesos en els que comptarem amb la Marta com a directora. Per tant, permeteu-me que aprofiti per donar-li les gràcies per tots aquests anys, per la seva exigència professional i per saber-la combinar sempre amb un somriure. La trobarem molt a faltar.
Temps enrere ens vas parlar d’un curset on els nens demanaven més sardanes quan s’havia acabat, oi?
Això ho vaig viure directament a casa, ja que el curset que comenteu el feien a l’escola de primària on anaven els meus fills. Aprofitant que ells hi eren, jo donava a la Núria, la monitora, CD’s del nostre Sardaxou.
Doncs bé, això va ser a Badia del Vallès, un poble on podríem dir que el 95% dels habitants venim de pares immigrants, quasi la majoria del sud de la península. Per tant, la tradició sardanista gairebé no existeix. La Núria, la monitora, va tenir la gran idea de començar a ensenyar sardanes amb melodies de la Contemporània. És a dir, amb el Doraimon, la Heidi i el Marco….. i en cap moment va dir que eren sardanes, sinó que les anomenava ‘danses’, que no és cap mentida.
La meva gran sorpresa va ser el dia de la cloenda del curset, quan vam anar-hi a actuar amb la Contemporània: els nens a l’acabar de ballar les sardanes que havien assajat en volien més, un fet al·lucinant tenint en compte que parlem de Badia. Fins i tot, vam repetir alguna sardana. Poc després, la Núria es va jubilar i ara desconec si el curset es continua fent, però crec que no. De fet, a Badia del Vallès, per la Diada Nacional hi actuava una cobla i ara ja ni això.
Com creus que es podrien transmetre aquestes ganes de més sardanes a les noves generacions?
No sabria dir com es poden transmetre les ganes de més a les noves generacions, la veritat. El que sí que hem d’aconseguir és treure l’etiqueta que la sardana és de i per a gent gran, que són les paraules que sento constantment a l’escola: sempre sento associades les paraules “sardana” amb “avorrida” o “gent gran”.
Apropar la sardana als més joves és la idea/objectiu que treballem a la Contemporània, tot adaptant la música més actual (Rosalia, Shakira….) en versió sardana. Això ja és un avanç. És una manera que la canalla escolti una sardana encara que sigui de manera encoberta.
Crec que s’ha de començar a treballar des de les escoles de primària el fer atractiu el fet de ballar sardanes. Però un dels grans problemes és que els mestres actuals -que també són molt joves- continuen veienr la sardana avorrida.
Des dels mitjans de comunicació passa el mateix, que també la troben avorrida. De fet, crec que els darrers anys la cobla que més ha sortit a TV3 és la Contemporània i sempre per alguna adaptació de sardana de la que se n’ha fet ressò. I finalment vull dir que a l’hora de ballar, crec que els nens no han de ballar en un principi de manera tan encotillada com és la sardana, potser el ball hauria de ser més lliure (que saltin i cridin com vulguin) i més endavant, ja es veurà.
Què penses de les tirades a les ballades? Es podrien canviar?
Darrerament a Canet de Mar i a Santa Eulalia de Ronçana van proposar de fer sardanes de cinc tirades i sota el meu punt de vista, va ser un èxit. A Canet fan un curset de sardanes i el dia de la ballada hi van uns quants a ballar. Si les sardanes són de 5 tirades, les aguanten molt bé i els agraden (de 7 seria difícil i de 10, impensable!). A part que com que hi ha poc relleu, els balladors cada vegada són mes grans i agraeixen les cinc tirades.
Per part dels músics, una ballada amb sardanes de 5 tirades és molt més variada, toques 12 sardanes i t’ho passes millor. Ara torno al principi de tot: si el músic s’ho passa bé i el ballador també, tenim una gran festa.
Hi ha relleu generacional en l’àmbit dels músics? La gent jove estudia instruments de cobla?
No. En general hi ha el problema que a les escoles de música de grau elemental ja ni s’hi ofereix l’ensenyament dels instruments tradicionals (flabiol, tible, tenora). És a dir, que per a estudiar un d’aquests instruments has d’anar a alguna escola en concret (de les poques que hi ha: gairebé totes són a Girona) i si tens la sort d’haver pogut estudiar-ne un i vols fer el Grau Superior, només el pots fer a l’ESMUC, a Barcelona. I si no vaig errat, crec que actualment només hi ha dos alumnes entre tible i tenora (el Liceu ni ho ofereix).
Un cop estàs llicenciat, com que les escoles no ofereixen l’estudi d’aquests instruments i a les cobles no es demana la titulació, et trobes que no et serveix per res i per tant, els joves opten per no estudiar instruments tradicionals. De seguir així, l’estudi dels nostres instruments està condemnat a la desaparició.
Una possible solució és el que van fer al seu temps els instrumentistes que venien del jazz i no tenien cap mena de titulació: establir un curs pont. Acreditant l’experiència i tenint certs estudis, es podria donar la possibilitat que els instrumentistes de cobla sense titulació, l’obtinguin. Així, amb aquest curs pont, es podria oferir l’estudi/ensenyament d’aquests instruments a moltes escoles de grau elemental juntament amb la resta d’instruments. Però tot això necessita del suport de @SomSardana i de la Federació de Cobles, sinó és impossible.
Creus que el funcionament de les cobles és el correcte?
Tenim cobles d’altíssima qualitat a nivell musical però a nivell professional no sabem com ho hem de fer. Per exemple, en una feina qualsevol, quan el treballador es posa malalt pot cobrar una baixa però en el nostre cas no és així: si no toques, no cobres. Malgrat estem donats d’alta a la Seguretat Social el dia de l’actuació, desconec quin sistema hauríem de tenir perquè en cas de malaltia es pugui cobrir d’alguna manera la baixa.
D’altra banda, també es dona el cas de cobles que no donen d’alta als seus músics. Això hauria d’estar vigilat per la Federació de Cobles per tal de jugar tots amb les mateixes condicions.
Què t’agrada de la sardana?
L’agermanament que es veu a l’hora de ballar. Una rotllana amb gent tan diferent que s’ho passen d’allò més bé i retrobant-se després de molt temps, aquella alegria de tornar a la festa.
Què no t’agrada de la sardana?
Quan en alguna rotllana no deixen entrar a algú perquè no sap ballar. Això no ho suporto. I tampoc m’agrada gens l’egoisme a l’hora de contractar cobles. A la Cobla Contemporània ens passa sovint que a molta gent els agrada el que fem però dona la casualitat que no li agrada al contractant. En aquests cas, les minories guanyen.
Quins valors creus que té?
Poder transmetre la nostra cultura de pares a fills
Com veus l’encaix de la sardana en la societat actual?
Per la gent més gran ja els està bé, és com un reducte que els queda de la seva època de joventut.
Com veus l’encaix de la sardana entre el jovent actual?
Difícil. Com ja he explicat abans, nosaltres apostem per connectar amb el jovent de totes les formes possibles, però hem de ser més tirant d’aquest carro.
A nivell de públic és ben coneguda la nostra fórmula del Sardaxou Electrònic, i la veritat és que està tenint un ressò molt bo entre el jovent.
Però també creiem —i actuem en conseqüència— en el talent dels joves dins l’àmbit musical. Per això hem impulsat la iniciativa Contemporània Emergents, amb la qual convidem joves estudiants d’instruments de cobla a participar en els nostres assajos. Paral·lelament, els nostres discs incorporen cada vegada més obra de nous autors. En especial, el nostre darrer treball, Contemporanis 12, és un bon exemple d’aquesta simbiosi que hem construït amb els músics joves que ens han acompanyat. Si l’escolteu, comprovareu que una part molt significativa de les composicions són d’autors força novells.
Com veus el futur de la sardana?
Mes difícil encara. Si per la Confederació Sardanista de Catalunya -que és la màxima institució de la Sardana- la preocupació més gran és que aquesta sigui Patrimoni de la Humanitat, malament anem.
Què hi canviaries si fos a les teves mans?
Primer de tot, aconseguir que la Sardana sigui atractiva per a tothom. I això no s’aconsegueix des del dogma sinó a base d’escoltar el poble, ja que la sardana és una dansa eminentment popular. Cal saber llegir la plaça: els que ballen i els que miren. L’altre dia, després de la cloenda d’un curset, alguns nens es van posar a ballar després de marxar els monitors. Perquè sí. Perquè era divertit. Quan veus que s’encenen aquests petits punts de llum, és que vas bé. Si balladors i espectadors s’avorreixen, canvia. La sardana és massa maca com per avorrir ningú. Has de tenir sensibilitat per veure què funciona, humilitat per fer canvis quan una provatura no funciona i valor per no parar d’innovar encara que una proposta no t’hagi sortit com esperaves.
Encara que ja no podem parlar del Sardaxou Electrònic com a novetat, crec que encara el podem posar com a exemple d’aquest esperit que cal buscar sempre més i més formes de fer la sardana atractiva. La nostra aposta és ben coneguda i si altres músics en tenen d’altres, doncs benvingudes siguin. Però fem-nos atractius.
Atrevim-nos a innovar, cadascú com consideri oportú i quan haguem innovat, innovem sobre la innovació. Enguany nosaltres hem tret el disc Sardaxou 14 amb moltes novetats electròniques, però ja estem anant més enllà, i també hem editat L’Audició Sardaxou 6, on estem proposant sardanes de Sardaxou Electrònic de 7 tirades. Cal experimentar. “És que no són les sardanes que després es trobaran als concursos”. Doncs qui sap, potser també estaria bé provar que als concursos hi hagués Sardaxou Electrònic. Nosaltres seguim apostant per obrir camins.
(per cert, que encetem Verkami en breu per editar aquests discs. A veure si ens podeu donar un cop de mà! 😉)
Ja dic. El que canviaria si pogués, seria fomentar aquest esperit d’experimentació, cadascú com consideri oportú però amb un objectiu comú: aconseguir que la sardana sigui atractiva per a tothom. La sardana és un privilegi massa gran com per permetre que gran part de la societat la segueixi considerant avorrida. I la societat no canviarà: hem de fer-ho nosaltres.