Bon vespre. diré la meva des del punt de vista d’organitzador sardanista local i com a una persona que dissortadament no sap llegir una partitura i el seu gust és només per l’orella, i ho dic amb tota la pena de no saber solfa. Cosa que em reca molt.
No opino com l’Arnau, malgrat entenc i tinc alguns punts que comparteixo amb tu, Arnau. Però en cap cas penso que fer un repertori sigui només cosa i voluntat de la cobla. Seré una mica llarg i perdoneu la parrafada i sense voler ser repelent, és un tema del que m’agrada parlar ( el dels repertoris) però alhora, és un tema que sabem que està lluny de ser el principal problema que té el sardanisme i pel qual s’ha creat aquest fòrum. I ho dic, perquè no salvarem la sardana sumant un Garreta o treient un Mas Ros. Tots sabem perfectament que el nostre problema és de més alta volada. Dit això, com a un dels ‘repertoristes’ de l’entitat de la que formo part de la junta, tinc bastant a dir.
Quan fas un repertori, en primer lloc, hi ha una norma bàsica: HAS DE PENSAR EN TOTHOM, i quan dic en tothom, dic TOTHOM. Jo intento seguir varis criteris. Sardanes d’autors vius i morts, alguna sardana relacionada amb algun músic de la cobla, alguna sardana clàssica que es pugui taralejar o cantar per aquella gent més gran (Maria de les Trenes, la Moreneta, etc). Sovint oblidem, per exemple, que hi ha gent que només escolta les sardanes que es fan al poble i per tant, tant has de programar una Sardana de l’any, com un Girona m’enamora o una novetat. Cal també intentar programar dones compositores. Cal intentar recuperar algun títol oblidat al fons d’un arxiu, estrenar sardanes d’autors locals, sardanes del poble (la pàtria comença a la plaça ) i òbviament, les sardanes i propostes que et fa la cobla, que cal escoltar i tenir en compte. Sovint miro al wem de Somsardana les sardanes que aquella cobla ha tocat els darrers mesos, perquè si les han tocat i les programem, són un estalvi d’assaig segur per a ells. A part, quan les agrupacions programem una relació de ballades seguides en el temps (cicles) cal triar molt bé què es programa per evitar repetir autors i títols: si deixem a la cobla, segur que caiem en repeticions.
A part, sovint hi ha gent que oblida que les juntes de les agrupacions ens devem als socis (cada cop menys) i que quan programes, has de pensar en ells, perquè l’entitat són ells. sempre he defensat i defensaré que les agrupacions sardanistes són locals i cal que siguin fortes al municipi, amb gent del municipi. Massa sovint omplim places amb sardanistes vinguts d’arreu i molts pocs locals més enllà de la junta i uns quants seguidors, cosa que hauria de ser al revés. Molta gent del poble i uns quants sardanistes militants.
Cal també pensar en la gent que ve de fora i que sabem que si no val la pena el repertori, no et faran 50 o 100 km’s per venir a ballar o no pagaran els 5 o 10 euros de l’aportació. A algú li pot agradar ser molt purista, però els organitzadors hem de fer que els números (tant econòmics com d’assistència) acabin sortint, oi?
I sobretot, cal tenir molt clara una cosa, saber distingir quan es programa una ballada, de quan es programa un concert. He anat a ballades que per a mi, éren un autèntic concert i que no em portaven a saltar i dansar com es fa en una plaça. De la mateixa manera, no entendria que depèn quins títols es programin en una sala de concerts si cada dia sonen a la plaça… tot es pot ballar, però no tot convida a ballar, que són coses diferents. Igualment i amb respecte per tothom, sovint sé detectar quan un repertori ha estat triat per la cobla o per l’entitat local. I a la vegada, es veu clarament en aquelles ballades locals de Festa Major en pobles on no hi ha entitat i per tant, l’ajuntament deixa a criteri de la cobla el repertori, cosa lloable i normal.
En fi, tenint en compte el criteri de la cobla i el del seu repertorista, els que cada dia treballem gratis per mantenir una entitat sardanista també tenim un criteri i al final, aquest criteri, s’acaba notant i ho notes si la gent et ve o no et ve a les ballades, si et protesta o no protesta pel que s’ha tocat o si se’t borra o no.
I acabo. Mai imposaria tocar una peça a una cobla que et digui: ‘no ens veiem en cor de tocar això’. Però penso que el purisme en tots els sentits, ens allunya molt d’un sentir general i que al capdavall, un repertori o tarannà identifiquen una cobla, però també una població. Perquè una cobla té una identitat, però no és un grup musical. Una cobla tira més a ser com una orquestra o una coral , que poden tocar o cantar peces vàries, sempre dins un estil qualitatiu o singular propi. Una cobla t’oferirà un espectacle o tindrà uns principis i un tarannà, però en tot cas, si el repertori és un tema fonamental, el millor seria trabar-lo molt bé quan es fa el contacte: es lliga el preu i es mig lliga el repertori alhora. Sinó, no es formalitza l’activitat i es busca una altra cobla.
I acabo. Planyo molt -i valoro molt positivament- la feina (i paciència) dels repertoristes de les cobles, perquè han de sortejar mil esculls entre els organitzadors i entre els companys de fila, una cosa i feina no sempre fàcil. Si hi ha bona voluntat i obertura de ment, en general no hi ha problema. Al capdavall, com llegia fa uns dies en unes ratlles sobre Vicenç Bou que escrivia en Lluís Albert en un vinil, deia:
El suprem jutge del temps ha dit la darrera paraula sobre aquest compositor que en la seva època va ser tant discutit…. quan una obra perdura és que té valors perquè així sigui’. Amén (i bona nit)