l’@AiraldMallafreOlle té trenta anys, és Molinenc de tota la vida i un cul inquiet que més enllà de treballar i estudiar, sempre ha fet malabars per trobar temps per a les seves múltiples aficions i per a dedicar-lo a diferents entitats de la vila.
Respecte a la sardana, és des del 2020 membre de la Junta de l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei i integrant de la informal “colla” de Joves Sardanistes Molinencs que si bé no són una colla reglada, no passen desapercebuts en cap de les ballades que es fan a la vila.
Què ha fet que, en el teu cas, una persona jove sense vinculació prèvia amb la sardana s’impliqui a la junta d’una entitat sardanista i s’engresqui a ballar?
Des de ben petit he crescut vinculat a l’esplai l’Agrupa fins al 2020 quan juntament amb quatre amics de l’esplai vam animar-nos a agafar el relleu de la Junta de l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei, de la qual l’esplai en forma part. Altrament coneguda com a Agrupa, aquesta és una entitat que promou el coneixement i la divulgació de les sardanes, a la vegada que també integra sota el seu paraigua un esplai i una colla de diables. La junta de l’Agrupa, que fins llavors havia estat liderada per equips d’edat notablement més avançada, tenia en aquell moment un important problema per falta de relleu. Sens dubte haver estat tants anys vinculats a la casa mitjançant l’esplai o els diables van ajudar-nos a fer el pas.
Pel que fa a ballar sardanes, jo sols havia ballat puntualment alguna vegada i no amb gaire habilitat que diguéssim, però en passar a formar part de la junta i tot coincidint amb la primera ballada postpandèmia vam decidir fa més de tres anys recuperar les classes de sardanes per a joves. Dit i fet juntament amb altres companys d’entitats afins com l’esplai i del cau de la vila, vam començar classes de la mà d’un veterà de la casa. Amb el temps s’ha format un grup que ha anat creixent i evolucionant, passant de poc més de vuit joves de vint i pocs anys a integrar fins a ser més de quinze membres estables d’edats diverses dels vint als cinquanta que de forma distesa assagem setmanalment sardanes d’estil clàssic i no tant clàssic.
Durant tot aquest temps hem tingut el privilegi de descobrir els punts lliures de la mà del Guillem i la Maria de la colla Mirant al Cel, perfeccionar la sardana clàssica amb l’ajuda d’en @JoanAranda i posteriorment de la @TxellMontsech o aficionar-nos a les sardanes satàniques gràcies a la perseverança del nostre company Adrià.
Una de les coses que més ens sobta a les persones que aterrem a alguna ballada a Molins de Rei és la quantitat de gent jove que hi ha. A què ho atribueixes?
Personalment, diria que hi ha tres factors principals que fan que actualment a Molins jovent i sardanes vagin molt de bracet.
En primer lloc, hi ha un fet molt peculiar perquè ja fa més de quaranta anys uns quants sardanistes de l’Agrupa, van fundar un esplai en el si de l’entitat per tal de tenir un espai d’esbarjo per als fills dels sardanistes i més endavant una colla de diables. Amb els anys, això ha construït un lligam proper entre els infants i joves de l’esplai i dels diables amb la sardana, ja que com a membres d’una secció de l’entitat, participen quan celebrem actes conjunts on més enllà de gimcanes, correfocs o concerts s’hi inclou també una ballada de sardanes. Haver ballat sardanes prèviament en aquest entorn, facilita que aquests joves vegin la sardana com una manifestació quotidiana i normalitzada de la nostra cultura, i no com a un ball per a uns quants vells i quatre friquis.
Un altre element significatiu és el fet d’haver creat un petit nucli de joves i gent de mitjana edat vinculada a l’Agrupa que assagen setmanalment, atès que això en garanteix no només la seva participació a les ballades, sinó també la dels seus cercles propers. D’aquesta manera, les ballades que fa no tant es percebien com a quatre ancians ballant una dansa decadent, avui són una festa on també trobem joves esbojarrats ballant a ritme frenètic entre crits de joia i ovacionat a la cobla a la mínima oportunitat. A la pràctica, a plaça es tradueix en rotllanes, sovint barrejades, on trobem gent gran ballant tranquil·lament i feliç, rotllanes de joves desenfrenats que xalen i criden quan arriba el salt gran o que a voltes ballen d’allò més estrany sortint del punteig tradicional, rotllanes de dansaires de mitjana edat o amics encuriosits que gaudeixen ballant sense tantes filigranes i també, de curiosos que s’han acostat a provar sort amb els seus primers passos i que seran ben acollits malgrat que puguin equivocar-se, com és natural. Al capdavall, per tal d’atreure joves, han de veure-hi participar els seus iguals sentint-s’ho seu, al cap i a la fi, el jovent crida a jovent i integrar-se en mig d’un col·lectiu d’avançada edat no és d’allò més engrescador.
Per acabar, també penso que una entitat dirigida per un grup de persones joves i de mitjana edat, atraurà molt més fàcilment joves a les seves activitats, ja que naturalment es planificaran des d’una òptica i una col·laboració molt més propera als gustos i al tarannà d’aquest públic. En aquesta línia, gràcies a l’interès i participació dels joves a l’espai de decisions i a la vegada escoltant també els més veterans de l’entitat, recentment s’han materialitzat bastants canvis pel que fa a la dinamització i organització de les ballades. Entre d’altres s’ha apostat per una progressió cap a un repertori més innovador i ballador, s’han canviat horaris i emplaçaments de les ballades o s’ha incorporat una doble ballada nocturna a inicis d’estiu i una altra nocturna amb sardanes d’estil sardaxou seguint amb nit de punxadiscos per la festa major, que han sigut tot un èxit.
Creus que el de l’Agrupa és un model replicable? Què caldria per fer que altres poblacions tinguessin un jovent tan implicat amb la cultura tradicional com Molins?
En aquest cas, crec que la casuística de l’Agrupa és molt singular, ja que les entitats sardanistes normalment no tenen un nexe proper amb un col·lectiu juvenil de la vila. També cal dir que a Molins és un poble amb un fort teixit associatiu, on les entitats prenen molt protagonisme en el dia a dia organitzant una pila d’activitats de diferent caire, la qual cosa promou la implicació del jovent en les associacions i de retruc, facilita la participació d’aquest col·lectiu en la resta d’activitats de la cultura tradicional.
Ara bé, malgrat que el model potser no és fàcilment replicable, sí que hi ha pràctiques i aprenentatges extrapolables. Al meu entendre no són fets aïllats que sumen, sinó que tots van agafats de la mà i es retroalimenten els uns amb els altres, com les fitxes d’un dòmino. En conjunt, conformen els pilars del que com a entitat hem treballat aquests últims anys, els quals s’han materialitzat en allò que entre bromes anomenem “efecte Molins”, en definitiva una alenada d’aire fresc dins el sardanisme protagonitzat per un grup de joves que gaudeixen ballant a plaça.
La primera i més important palanca és la importància d’un lideratge juvenil a l’entitat, que faciliti canviar la forma de fer i organitzar les activitats per tal d’apropar-les als gustos i necessitats del jovent. Seguidament, la necessitat de teixir vincles amb entitats juvenils i organitzar actes conjunts on s’integri la sardana amb altres activitats de caràcter festiu o de cultura popular, de tal forma que ambdues es vegin reforçades per la presència d’un sector de públic que d’altra manera difícilment s’hagués apropat.
Un cop transformada la carta de presentació de tal manera que el jovent pugui sentir interès a acostar-se, cal sobretot apostar fort per convertir les ballades en una disbauxa on lluny de la solemnitat clàssica, la sardana esdevingui festiva i esbojarrada, acollir activament els curiosos d’avui que possiblement seran els nous integrants de demà, o facilitar un ambient d’assaig lúdic i distés amb gent d’edats similars i propostes innovadores, més enllà de la tradicional sardana de lluïment, a fi que l’aprenentatge lúdic esdevingui en un relleu sòlid.
Curiosament, molt jovent que balla sardanes a Molins, no participa a les activitats sardanistes d’altres poblacions. Què creus que ho fa? Què penses que els motivaria?
Com a jove, tenint en compte el ritme de vida frenètic o la multitud d’opcions d’entreteniment penso que és molt ambiciós pretendre que si al teu municipi tens una oferta de sardanes mitjanament regular, et desplacis sovint a altres poblacions a ballar sardanes. Al capdavall, els caps de setmana són limitats i ja és difícil trobar temps per a totes les teves inquietuds, així que desplaçar-se a una ballada on no trobar jovent d’edats similar i sentir-se integrat, no acaba sent la prioritat.
Suposo que en el cas de les ballades trobar un repertori atrevit i ballador en una població propera on trobar jovent amb els qui poder teixir vincles pot ser d’ajuda, així com formats innovadors que combinin sardana i posterior festa o d’altres activitats enfocades al jovent, també pot ser atractiu. En el cas d’un aplec que duri dos o més dies, és també molt important oferir una opció d’allotjament econòmica, si no gratuïta, al jovent que vingui de lluny, com en el cas de l’aplec de Calella, on fa tres anys vam dormir al local del cau i els darrers dos anys ens han cedit un espai a un local de la parròquia, atès que l’oferta hotelera que inicialment havia proporcionat l’organització era inconcebible per al nostre pressupost.
Què penses quan algú diu que el lloc adequat per al jovent és el sardanisme de competició, i que el ball a plaça és només per a la gent gran?
Em genera tristesa i incredulitat. Vull pensar que aquest no és el pensament generalitzat, però sí que tinc la sensació que una bona part del jovent que balla sardanes, que de per si ja és escàs, es troba vinculat al sardanisme de competició, però després no se sent motivat a ballar a plaça.
Si alguna cosa m’atrau particularment de la sardana, és el caràcter obert i popular d’aquesta, on qualsevol pot afegir-se a una ballada a plaça i participar activament com un més. Tot passejant pel carrer hi treus el cap, t’apropes, t’hi sumes, imites al del teu costat i et deixes portar. Quelcom tan senzill però tan únic com això, ja que difícilment es pot extrapolar amb facilitat a altres tradicions folklòriques ni tampoc a altres danses.
De fet, reivindicar i estendre el caràcter popular de la sardana a peu de carrer, crec que és un dels elements més potents per a la preservació d’aquesta, en canvi, l’exhibició com un ball elitista, sagrat i purista que s’ha d’admirar des de la distància, possiblement tan sols ajuda a fer créixer encara més la desconnexió que la societat actual sent vers aquesta dansa. Al meu entendre, si ens enfoquéssim en el fet que els joves i infants que en algun moment s’han interessat en aquesta dansa, s’ajuntessin amb altres joves per passar una bona estona ballant amb amics a peu de carrer, en lloc de buscar la seva integració en colles de competició, tindríem menys colles de nivell competint, però places més plenes de gent de totes les edats, fent de la sardana una dansa molt més atractiva per a les noves generacions i per al conjunt de la societat. I no només això, sinó que canviar el dogma que “el lloc adequat per al jovent és el sardanisme de competició” i apostar per recuperar el jovent ballant a plaça, tot fent-ne novament una dansa atractiva, pot ser la font de planter de les colles del demà.
En línia amb això, crec que és oportú explicar la nostra experiència com a grup. Abans de trobar en Joan o la Txell com a professora actual, feia temps que en buscàvem, si bé és cert que ells no van dubtar ni un instant a oferir-se a fer-nos classes quan van saber que buscàvem professor, tot sigui dit, fins a coincidir amb ells feia un bon temps que picàvem portes sense cap èxit. De fet, inclús havíem contactat amb la Confederació Sardanista de Catalunya i les úniques propostes que van poder trobar, van ser integrar-nos a l’assaig d’una colla de competició fora del nostre poble, la qual cosa és seriós motiu de reflexió.
Quines altres propostes faries per tal d’apropar la gent jove al món de la sardana? El sardaxou o les sardanes satàniques poden ajudar, o la clau és una altra?
Lamentablement, avui en dia la sardana està molt allunyada del jovent i no crec que hi hagi una estratègia única que sigui clau, sinó que les hem de posar totes a treballar si volem veure un canvi de tendència. En termes generals, crec que els pilars que he comentat prèviament són el punt de partida imprescindible per apropar-nos-hi. Ara bé, el jovent en conjunt és segurament un grup massa ampli i heterogeni, per això, primer cal identificar un perfil culturalment afí i treballar per captar el seu interès.
Una de les apostes més delicades i a la vegada avantatjoses si ens volem acostar a nous públics, és prioritzar accions pensant en què atrau als joves, tot i que a vegades impliquin decisions que puguin generar reticències entre la gent gran. Un exemple molt clar és l’horari de les ballades, si programem a les 12 del migdia difícilment captarem més que el públic de sempre, i, per contra, una ballada nocturna a les 10 de la nit del dissabte, pot ser un escenari molt més engrescador per joves però no tant per la gent gran. Si volem diferents públics segurament necessitem pensar en diferents actes adreçats específicament a cadascun d’ells.
De la mateixa manera, el sardaxou és una altra eina potent per a captar l’atenció de jovent que fins llavors normalment ens observava des de la distància. Sí, segurament no estem parlant de jovent que mai no havia sentit curiositat per aquesta dansa, però en definitiva que s’hi apropin i que la plaça s’ompli de gent ballant cançons de la Rosalia, la Lady Gaga, la Shakira a ritme de sardana, és un èxit rotund. Al cap i a la fi, si els joves no escolten un CD de compositors de sardanes en el seu temps lliures, què millor que introduir-los a la sardana amb cançons d’autors que habitualment sí que escolten?
Respecte a les sardanes “satàniques”, crec que gràcies a la seva vistositat i a ser una alenada d’aire fresc, poden captar l’atenció de les noves generacions que sovint perceben la sardana com un ball lent i repetitiu. La prova és com a poc a poc cada cop més i més jovent i d’altres no tant joves s’han animat a aprendre a ballar-ne i a les ballades a la vila són l’opció majoritària en aquest tram d’edat. Si bé és cert que són un xic enrevessades per algú que just s’està iniciant, un cop es domina la base del punteig clàssic tan sols és qüestió de pràctica, ara bé, trobar gent disposada a acollir-te i ensenyar-te sovint no és fàcil, així que és cosa de tots arremangar-nos.
Caldria, però, aclarir què són les sardanes “satàniques”, argot que vam batejar nosaltres entre bromes, tot i que arreu són utilitzats els conceptes de ballar “fent la persiana” o ballar rodant. Si aquests no us suggereixen res, potser us vindrà al cap si penseu en uns quants joves ballant tot fent giragonses d’un costat a l’altre mentre mouen els peus a tot drap, a la vegada que la rotllana es va comprimint i expandint. El nom de “satàniques” va sorgir en clau d’humor, jugant amb l’estereotip de la sardana com a ball arcaic i inamovible i a fi d’anomenar un estil de ball que sense ser un punteig lliure, s’allunya molt del lluïment clàssic. Una modalitat que com els punts lliures, destaquen a plaça pel seu dinamisme i per la patxoca del seu atractiu visual.
Per últim, més enllà d’atrevir-nos amb propostes innovadores, potser seria hora que ens desempalleguéssim d’una vegada per totes de conceptes tan carrinclons com la parella noi-noia, o d’actituds masclistes i adultcentristes massa sovint presents en el col·lectiu sardanista. És imperatiu que si volem que el jovent s’apropi a la sardana no se’ns identifiqui amb actituds obsoletes i es respiri un canvi en el tarannà dins d’aquesta, adaptant-nos a noves maneres de fer les coses..
Què t’agrada de la sardana?
El seu caràcter popular i obert quan es balla a plaça, la transgeneracionalitat, el component grupal i unitari, el caràcter nostrat i identitari o el contrast entre la potència, la disbauxa i la sensibilitat.
Què no t’agrada de la sardana?
La seva tendència a l’immobilisme, l’evident manca de renovació o el complex que tenim com a societat vers aquesta. I és que mentre d’altres cultures properes celebren amb orgull el seu folklore, nosaltres la vivim des de la distància i la timidesa.
Quins valors creus que té?
Per mi la sardana és principalment unitat, col·lectivitat i transversalitat: és oberta a tothom i aglutina a persones d’entorns, ideologies, edats i condicions molt diverses, agafats de les mans i ballant a l’uníson al bell mig de la plaça de la vila.
És a la vegada identitat cultural: com altres representacions del nostre folklore, històricament ha sigut sovint símbol de protesta i em connecta d’una forma molt especial amb la cultura i la terra que estimo.
És sobretot festivitat: per mi no té sentit ballar sardanes si no és per passar-ho bé, si no acabes esbufegant de saltar i de rodar de costat a costat, si no es pot cridar quan arriba el salt gran o si deixem d’aplaudir eufòricament la cobla quan volem un bis.
I finalment, és sensibilitat i bellesa: gaudim d’un context únic on poder apropar-se als músics i escoltar les subtileses de la melodia, el so distintiu de cada instrument, els diàlegs que formen entre ells o formar part d’una rotllana que balla delicadament a l’uníson on tan sols deixar-te portar.
Com veus l’encaix de la sardana en la societat actual?
Em dol reconèixer que el panorama està força complicat, ja que crec que en general, hem centrat pocs esforços a renovar-nos i a saber vendre la sardana com a un fenomen divertit, dinàmic, fresc, popular i inclusiu. Mentre se’ns vegi com a una dansa avorrida, simple, minoritària i anacrònica que tan sols ballen els vells, els friquis i amb sort els nens a Educació Física, no és d’estranyar que les places i les entitats promotores es vagin a poc a poc buidant i envellint.
D’altra banda, també és cert que encara gaudim d’un extens teixit d’associacions a tot el territori que organitzen, a peu de carrer, ballades cada cap de setmana i que ben coordinat, aquest pot ser un potent altaveu per canviar la mirada que té la societat de la sardana. A més a més, com recentment ha demostrat l’èxit de The Tyets, la vinculació emocional que lliga la nostra societat amb la sardana, segueix ben viva, així doncs si ens posem aviat les piles, no està tot perdut.
Com veus l’encaix de la sardana entre el jovent actual?
Precisament, si hi ha un col·lectiu que ha destacat dins el fenomen Coti x Coti, tant pel nombre com per l’impacte que això suposa són els joves, per això, dir que reconnectar el jovent amb les sardanes és impossible, és mentida. Potser el quid de la qüestió és que el que és impossible és pretendre que el jovent reconnecti amb el model que majoritàriament s’ofereix des de les entitats sardanistes.
Com veus el futur de la sardana?
Dependrà de si realment estem disposats a arremangar-nos, renunciar a l’enfocament tradicional i arriscar-nos amb propostes innovadores. Si seguim en la mateixa línia, no és gaire difícil preveure el desenllaç de tot plegat, però si ens deixem de lamentar i posem fil a l’agulla amb accions transformadores i coordinades, crec que encara hi som a temps d’intentar capgirar la situació.
Què hi canviaries si fos a les teves mans?
Al meu entendre, captar el jovent és possiblement l’eina que més pot transformar el panorama actual i que possiblement podrà arrossegar a altres generacions futures i passades. Partint d’aquí hem de reformular què estem fent per adaptar-nos als nous temps i oferir un model d’oci cultural que pugui apropar-nos al jovent.
Per dur a terme aquesta ambiciosa tasca, cal coordinació. Entitats sardanistes, colles de competició, músics de cobla, compositors o federacions, cadascú des del seu àmbit de coneixement i experiència, treballant de forma cohesionada, sense egos i amb molta valentia. Tan sols és possible si remem tots junts i avinguts entorn de la certesa que la major i més probable amenaça, és desaparèixer lentament si no estem disposats a arriscar-nos a innovar i transformar allò que s’ha fet sempre.