Ostres, @JaumeMarva! Un escrit teu on només estic parcialment d’acord! No hi estic acostumat! 😂
Però m’encanta perquè em dóna força per construir sobre el debat de les discrepàncies, que crec que sempre és el més enriquidor.
JaumeMarva no hauria de costar tant d’entendre que calen equips nous amb mirades noves per liderar aquest nostre moviment. i que sense una diagnosi honesta d’on som, i una estratègia clara i compartida d’on volem anar, no hi ha ni lideratges ni capacitat real de capgirar tendències.
Aquí sí que coincideixo totalment amb tu i amb el @XaviPinyol (amb qui, certament, també coincideixo sovint): calen equips nous amb mirades noves al capdavant… i et puc confirmar que qui més ho hauria d’entendre, ni ho entén ni ho vol entendre. M’agrada defensar les meves respostes amb dades, però permet-me que aquest cop les ometi voluntàriament: els que les haurien d’entendre, tornaran a no fer-ho, a fotre’m a caldo i no vull repetir “déjà-vues” de que vaig contra certes persones i certes institucions. Però tens raó. Només resumiré la situació dient que, per la meva experiència professional, fot 30 anys que treballo en una de les empreses més innovadores del sector tecnològic on els plans estratègics són el pa de cada dia, que en el seu moment quan formava part de la Junta de la Confederació Sardanista de Catalunya vaig intentar muntar-ne un, i que les conseqüències de defensar-lo encara les estic pagant ara. He intentat fer veure aquesta necessitat tant quan estava allà dins, com posteriorment des de fora i amb la mateixa constructivitat (que tampoc es va entendre). Sabent tot el que sé ara, només puc dir que tenim al davant tres anys sense cap possibilitat real d’establir un plantejament estratègic de futur i un full de ruta esperançador. I que crec que segons com evolucionin les coses, després encara serà més complicat. Disculpes per no ser més clar, però ja estic fart de bufetades.
JaumeMarva però a mi em sembla que el mal de la sardana té unes causes i unes solucions moooolt semblants al mal que té tota la nostra cultura, començant per la llengua, i es diu manca d’autoestima, o si us ho estimeu més, mentalitat subordinada i colonitzada, en definitiva, falta d’autocentrament.
Aquí és on discrepo. Fa anys, quan formava part de la Junta de la Confederació Sardanista, vaig impulsar una enquesta a més de 1600 persones, de les quals més d’un 30% no eren sardanistes. El propòsit era entendre quines diferències hi ha entre el públic sardanista i el no sardanista, per poder fer-nos atractius a aquesta societat que pretenem que ens consideri que la sardana és la seva dansa nacional, però amb la qual crec que és evident que no aconseguim connectar.
Que més de 500 no sardanistes estiguessin disposats a dedicar el temps que requeria l’enquesta, jo ho llegeixo com un “us vull estimar, però no sé com i us vull explicar per què em costa”.
Els resultats indicaven amb força claredat que no se senten part de la nostra festa. Sovint ens limitem a fer-los mirar com la gaudim nosaltres i esperem que això els motivi. Com si intentéssim fomentar la lectura fent mirar al públic com llegim nosaltres. I si intentem ser una mica empàtics amb els seus postulats, crec que hauríem d’admetre que tenim marge de millora pel que fa a fer-nos atractius.
Jo no crec que la població catalana no s’estimi la sardana. Penso més aviat que seguim sense saber ni explicar-la ni adaptar-la als valors de la societat actual. Només a tall d’exemple. En l’època on Tik-tok és el rei, 10 minuts és una eternitat. I esperar que algú consideri que és divertit mirar com estem 10 minuts ballant 7 tirades on el més espectacular que fem és passar de ballar amb els braços avall a passar a ballar amb els braços amunt, és poc realista. És només un exemple. Te’n donaria vint més, però ja estic fart de pals cada cop que esmento alguna cosa que caldria canviar, perquè cada cop que poso un exemple hi ha qui considera que estic atacant la feina d’algú.
Segueixo pensant que la societat catalana té ganes que els fem propostes sardanistes que hi connectin. Quan Molins va començar a fer soroll amb les satàniques, els mitjans s’hi van obrir. I, ja sé que no és cap sardana, però quan The Tyets van treure el famós Coti x Coti, si els catalans no tinguéssim autoestima pel que és nostre, el jovent hauria rebutjat mig puntejar alguna cosa enmig d’una discoteca. Crec molt de debò que les dues grans assignatures pendents que tenim són saber transmetre els valors del sardanisme i, especialment, voler-nos adaptar a la societat que ens envolta. Sovint la forma que tenim per difondre la sardana és senzillament “fem-ne més”. És com quan intentes comunicar-te amb un estranger i, quan no t’entén, li parles més fort. No és un tema d’intensitat: és un tema de llenguatge. La societat actual no parla el mateix idioma del segle passat, i ho aprenem l’idioma de quins valors funcionen ara, o no ens entendrem. I a la societat l’importa ben poc si no ens entén. Només som una opció lúdica més d’un ventall cada cop més ampli. O ens fem entendre nosaltres, o tenim mala peça al teler.
Crec que la societat ens vol estimar… però que li posem força difícil.
