Quan els responsables d’una prestigiosa publicació anual van demanar les dades acadèmiques a @JaumeNonell (Sabadell, 1951) per a figurar en l’autoria d’un article de recerca sobre músics i orquestres del segle XIX, hi va posar que era llicenciat en ciències econòmiques i que la seva vida laboral havia estat íntegrament dedicada al camp de la informàtica. De comú acord, ho van canviar per Investigador. Econòmiques i informàtica no lligaven amb el tema de l’article, S’ha dit d’ell que era activista o dinamitzador cultural, historiador, musicòleg, Res d’això. Ell es defineix com a estudiós de la sardana i, com a molt, també de la cobla.
A quina edat vas introduir-te al món de la sardana? Com va ser?
Els meus pares, Ramon i Maria, van ballar en unes colles que es van formar el 1944 per poder participar en el primer concurs que es feia a Sabadell després de la Guerra Civil. L’any següent, el 1945, el meu pare va començar a col·laborar en el Carnet del Sardanista, una petita publicació que editava Josep Molins, el representant i director de la cobla Molins, Després va ser promotor de Sabadell Sardanista, que es va fundar el 1947, i en va ser membre de junta i president. O sigui, que la sardana era molt present a casa ja des de que vaig néixer.
El 1969 vaig entrar a ballar a la colla Espigues Daurades i el 1971 a la Bell Punteig on vaig coincidir amb Josep Maria Serracant qui em va ensenyar a escoltar les sardanes i a conèixer els diferents estils i autors. En plegar de la colla, vaig entrar de junta a Sabadell Sardanista (1978) on vaig poder treballar junt amb Lluís Subirana, l’altre gran referent meu. Després vindria tot el procés de fundació de la Comissió d’Aplecs de les Comarques Barcelonines (1980) i l’inici de l’etapa, que dura fins ara, de estudiar, escriure, divulgar tot allò que inclou la sardana i la cobla, ja sigui la sardana-dansa, com la sardana-música, fer articles, llibres, presentar concerts, muntar espectacles com els “Trencats i Seguits” amb la gent de Torroella de Montgrí, etc.. Mai he parat. La sardana ha omplert la meva vida. He fet tots els papers de l’auca menys el de músic.
Des d’aleshores, has estat treballant molts anys per la sardana i desenvolupant-hi molts papers diferents. Des del privilegi que ens representa poder-li preguntar a algú amb un bagatge tan llarg, profund i divers com el teu, com creus que ha canviat la situació del sardanisme en les darreres dècades? Estem millor, pitjor, igual?
Aquesta pregunta se’m formula en molts col·loquis però utilitzant solament el terme “sardana” que té un abast molt més extens. Em sembla molt més correcte, ara, parlar de “sardanisme” entès com ho diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana com el «moviment que promou la sardana, la seva perfecció artística i musical, la seva perduració i divulgació com a dansa nacional de Catalunya». Aquest moviment ha passat per diverses etapes. Va aparèixer a inicis del segle XX, com a conseqüència de l’expansió de la sardana arreu del nostre país i el pas a dansa nacional de Catalunya. Fins aleshores, no calia cap impuls per a promoure la sardana a les comarques gironines. Era un fet natural. Als anys 1920 i 1 930 sorgeixen moltes entitats, algunes amb la denominació de Foment de la Sardana, amb l’objectiu específic de divulgar la sardana ja sigui organitzant ballades, aplecs, concerts, publicant llibres i revistes, etc. Una nova empenta va venir a partir de 1945. Es van multiplicar les audicions, colles i concursos. De 1945 a mitjans dels anys 1960 va ser, potser, la millor època, del sardanisme pel que fa a activitat tenint en compte que estàvem en plena dictadura franquista. Una altra remuntada va venir amb l’establiment de la democràcia a partir de 1975. Van proliferar els aplecs i els cursets d’ensenyament amb les campanyes de la sardana a l’escola i les trobades sardanistes infantils. Aquest creixement va culminar a mitjans dels anys 1990 amb la presència de la sardana a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics (1992) i la creació de la Federació Sardanista de Catalunya (1990), el Primer Congrés del Sardanisme (1992-1993) i la celebració de L’any de la tenora (2000). Les propostes d’aquell Congrés, encaminades a promoure un sardanisme modern per afrontar el segle XXI, paradoxalment, es van anar diluint amb el canvi de segle fins arribar al moment present en que trobem un moviment sardanista afeblit respecte a la potència que tenia als anys 1990.
A què ho atribueixes?
Crec que, de sempre, el pitjor enemic del sardanisme és el mateix sardanisme. Als anys 1990 van agafar empenta algunes propostes per fer avançar la sardana cap a un encaix més proper a les tendències de la societat d’aquell moment. Per exemple, la reducció a 7 tirades, els punts lliures o la sardanova. En tots els casos, les crítiques més ferotges van venir des del propi sardanisme. Recordo que un monitor no va voler portar la seva mainada a una trobada sardanista infantil del poble del seu costat perquè les sardanes eren de 7 tirades, Podem estar més o menys d’acord amb aquestes o altres propostes per fer les coses diferents de com s’han fet sempre, però aquests posicionaments tant radicals no ajuden pas gens a evolucionar.
Així, presentar un moviment sardanista unit i modern davant de la societat en general però, especialment, dels que regeixen els llocs de govern (ajuntaments, diputacions, Generalitat) que, en definitiva són els que donen (o no) subvencions a les entitats, és complicat malgrat els esforços prou importants que, de tant en tant, s’han fet en aquest sentit. I és que fer ballades, aplecs, concerts, editar discs, etc. depenen en gran part de l’ajut públic. L’aportació del sardanista practicant, en general, és minsa, acostumat a que les sardanes són gratuïtes. Quanta gent hi ha que va a ballar sardanes i no són ni socis de l’entitat sardanista de la seva localitat? I aquell que gira cua quan veu que ha de pagar 5 euros (CINC!!) per entrar a un concert o aquells que no compren ni un disc i graven les sardanes quan les escolten per la ràdio?
Com descriuries l’actitud del col·lectiu sardanista (sardanisme institucional, cobles, colles, entitats organitzadores, informadors, etc.) davant la situació que esmentes?
L’any 1929 es va crear la Lliga Sardanista, amb els mateixos objectius que anys més tard van pretendre, primer, l’Obra del Ballet Popular i, després, la Federació Sardanista (1990), es a dir, reunir en una sola entitat tots els sectors del sardanisme que esmenteu. Però sempre ha costat molt que les persones que podrien formar part d’aquests organismes nacionals hi participin. Ja prou feina han tingut i tenen en tirar endavant la seva entitat local. A partir d’aquí, les interaccions i sinergies entre entitats, colles, cobles, compositors,… no han estat ni són prou fortes i efectives per a mostrar un sardanisme potent i cohesionat davant l’opinió i les institucions públiques.
També crec, i és una opinió personal, que el sardanisme no ha estat capaç de generar aquells líders que havia tingut fa anys. Parlo de gent com Lluís Subirana, Josep Espar Ticó, Joan Vidal Gayolà, Joan Parnau, Francesc Soler Mas, Antoni Anguela, Sebastià Gràcia, Joaquim Tristany, Francesc Salas, Maria Àguila, Josep Gelis, Jordi Puerto, Robert Roqué, Josep Ventura, etc. que, podrem estar més o menys d’acord amb les seves posicions i accions, però és segur que eren uns referents impulsors d’un sardanisme actiu. Actualment trobo a faltar persones amb aquell carisma.
També el nombre de colles, per altra banda tan criticades, ha disminuït de manera alarmant. Sempre havien sigut un punt d’entrada de gent jove al sardanisme i, encara ara, a diferents entitats hi ha dirigents i col·laboradors que provenen del món de les colles.
A més, veig un sardanisme actual molt passiu, resignat, poc crític, massa condescendent amb l’argument de que “i gràcies que fan el què fan”. Ni totes les sardanes són bones, ni totes les cobles sempre fan interpretacions fantàstiques, ni tots els aplecs són espatarrants. Cal ser crític, en positiu, i no mirar-se tant el melic. Cal posar al damunt la taula els problemes que té avui dia la sardana, en general, per després buscar-ne les solucions. Amagar-los, posar el cap sota l’ala, no crec que sigui una bona positura.
Quins reptes creus que ha d’afrontar el sardanisme actual?
En té i molts. Per a mi, el principal es tornar a connectar amb la societat en general i el jovent en particular. Fàcil de dir i extremadament difícil de dur a terme i més en la situació en que es troba actualment el sardanisme en una societat que sembla anar per camins totalment divergents d’allò que ha ofert en temps passats i segueix oferint avui dia. La pregunta és, podem vendre el sardanisme tal com és o cal forçar canvis que el transformin totalment? Històricament els canvis es feien de manera natural però d’uns anys cap aquí tot evoluciona de manera forçada per tal de fer-se més atractiu als ulls dels demés.
Ja sé que alguns diran que no estem tant malament i que soc un pessimista/alarmista. És clar que hi ha allò que se’n diu “brots verds”. Sempre n’hi ha hagut, no ens enganyem. Però cal ponderar-los en el seu punt just. Em va semblar desmesurada l’opinió d’alguns dirigents que van veure el CotixCoti com el manà caigut del cel que havia de portar riades de jovent a aprendre a ballar sardanes. O que l’aparició a la televisió d’unes noves colles infantils se celebri amb traca i mocador com s’hi fos un fet quasi sobrenatural.
El camí el marquen les praxis més actuals com el programa Coblejant, de @Queralt Pedemonte, @S21puntcat i la nova web de @SomSardana amb la APP al telèfon mòbil, deixeu-m’ho dir amb simpatia, que ja era hora que es fes. Però tenen ressò més enllà del món sardanista? Estem en un món obert pel què fa a la difusió. Internet facilita la possibilitat d’arribar a un públic potencial més ampli, però també hi arriben de la sardana imatges i enregistraments que, sense cap mena de criteri, hom penja a les xarxes i que donen una imatge nefasta (poca gent, interpretacions horribles…).
Hi ha molts altres camps a on treballar, començant per l’ensenyament i com presentar la sardana als més joves i trobar la fórmula màgica perquè després la segueixin practicant. És obvi que si no la coneixen no ho podran fer ni ara ni més endavant. I aquí la cosa és complica i molt. Només cal veure les característiques dels festivals i els concerts que es fan avui dia, fer un seguiment de les tendències per a l’ocupació del temps de lleure, analitzar el grau de compromís majoritari de la gent (sobretot jove) per tal de dedicar temps a una activitat com les sardanes. És una tasca que no es pot defugir per complicada que sigui i que haurien d’afrontar professionals experts més que en la sola voluntat i empenta altruista dels sardanistes. Clar que això val diners. I aquí topem amb decisions polítiques. Com repartim els pocs recursos que hi ha al sardanisme amb tants fronts oberts com té?
I això sense entrar en terrenys més propis dels músics i intèrprets com la manca d’un relleu en els constructors de tenores i tibles, per exemple, o de l’ensenyament d’aquests instruments que pot provocar una mancança d’instrumentistes a mig termini. El sardanisme hauria d’estar com a mínim preocupat i obrir línies de debat i accions per tractar aquests temes malgrat que a molts els hi pugui semblar que ja tenim prou problemes com per preocupar-nos de les necessitats dels músics. Cal recordar que, als anys 1970, va ser el sardanisme, i solament el sardanisme, qui va impulsar la creació de cobles juvenils davant l’envelliment de les cobles existents en aquell moment i que afectaven directament a la seva continuïtat.
Fes-nos cinc cèntims de 100 motius per estimar la sardana, el llibre que, juntament amb el també divulgador sardanista Jordi Saura, publicareu a la tardor
És un encàrrec de l’editorial Cossetània dins la seva col·lecció “De cent en cent”. Toquem tots el temes que configuren el món de la sardana, des de la música (instruments, compositors, etc.) a la dansa , les organitzacions, història, realitat actual, anècdotes, etc.. Cada capítol té d’una pàgina i mitja a dues i mitja. És llegeix ràpidament i no cal fer-ho des de l’inici. El lector pot començar pels capítols que més l’atreguin. El més complicat ha estat condensar la informació de cada capítol en aquest espai i més tenint en compte que el text està adreçat a tot tipus de públic. Hem pretès que tothom que el llegeixi, sardanista o no, hi trobi quelcom d’interessant.
Què t’agrada de la sardana?
La seva música, amb tota la varietat d’estils que té sense defugir-ne cap, i la sonoritat de la cobla que va més enllà de la forma sardana i obres de format lliure d’alt nivell musical. Tant m’agraden Garreta i Toldrà com Bou i Mas Ros. També la dansa, i no només el plaer de ballar sinó el d’interpretar la música, comptar i repartir, resoldre revesses. I no oblidem les relacions socials que fomenta a l’hora de participar en qualsevol de les seves manifestacions públiques: ballades, aplecs, concursos, concerts, cursos d’ensenyament, etc.
Què no t’agrada de la sardana?
El desconeixement i indiferència, quan no aversió que en té molta part de la nostra societat que es diu “moderna”. Fet que traslladat als mitjans de comunicació generalistes i als responsables polítics i promotors culturals és gravíssim.
Quins valors creus que té?
Té tots els valors inherents a tot ball col·lectiu. Una activitat recreativa oberta a tothom; un exercici físic que cadascú fa segons els seu nivell ja sigui ballant pausadament en un aplec o en una colla de competició; ballar més enllà de saber fer els passos, interpretar la música; l’exercici mental que comporta el saber comptar i repartir; la gran riquesa cultural que té com a història i tradició i identificació de dansa nacional de Catalunya i les relacions socials que fomenta i afegiu tot el què vulgueu. Pots escoltar només o també ballar però sempre en gaudiràs.
Com veus l’encaix de la sardana en la societat actual?
La sardana és present, i molt, en les agendes del lleure. Se segueixen fent aplecs, ballades, concursos, etc. Només cal consultar l’agenda de SomSardana. Recordo que fa uns 20 anys un gran dirigent sardanista va dir que d’aquí 15 anys ja no quedarà ningú que balli sardanes. Evidentment, això no ha estat així ni ho serà en un futur, com a mínim a mig termini. Però no ha millorat l’encaix dins la societat en general. Segueix essent vista per als no adeptes com una activitat per a gent gran, avorrida i antiquada,
Com veus l’encaix de la sardana entre el jovent actual?
Malament. La majoria del jovent la desconeix i l’ignora. Parlem, només, de gent de 30 anys per avall. Ja no entro a franges més altes fins a 50 que potser tindríem el mateix resultat. Fa uns 30 anys es deia que bona part del jovent sardanista estava a les colles de competició. Era quan hi havia moltes colles en actiu. El 2024 el campionat de colles de Catalunya en la categoria de grans només va comptar amb 5 colles participants, Enguany, també. Una colla històrica i de tant prestigi com les Violetes del bosc ha deixat la seva activitat competitiva per manca de gent. Mala peça al teler quan ara la major quantitat de colles es troba a les categories veteranes.
Cal seguir buscant noves fórmules per apropar la gent jove a la sardana ja sigui a les colles o fora d’elles. Però la tasca és complexa i els resultats només es poden veure a mig termini.
Com veus el futur de la sardana?
Incert. Parlo de mig i llarg termini. Ara encara té corda per anys. I no parlo solament dels practicants, de la gent que, regular o ocasionalment, balla sardanes. Sinó dels que l’impulsen des de la base. D’aquells que integren les entitats sardanistes locals, dels que fan de monitors, etc. Mica en mica aniran gradualment donant pas, per llei de vida, a una altre generació, a aquells que ara volten els 50. I, ara mateix, no veig que sorgeixin prou dirigents / pencaires d’aquest perfil. O potser és que peco de pessimisme al respecte. Tant de bo m’equivoqui.
Què hi canviaries si fos a les teves mans?
Especialment, i de manera immediata, com comuniquem el fet sardanista a la societat i com es presenta / ensenya la sardana als nens i joves. I no és que no hi hagi iniciatives que ho fan i de manera ben imaginativa i eficaç. Però cal molt més. El sardanisme no ha d’esperar que algú li solucioni el problema. Mai ha estat així. O ens arremanguem i tots posem fil ºa l’agulla o seguim fent les coses com sempre que ja sabem quin resultat han donat i quin serà el final.