Escriptor i cineasta. Llicenciat en filologia catalana i amb estudis musicals de piano i tenora. Es va iniciar al món de la sardana com a tenorista de les cobles Canigó i Lluïsos. Més endavant va esdevenir una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d’arrel. com a ideòleg i director dels programes de televisió Sardana o Nydia. Va idear i dirigir la Gran Gala de la Tenora el 2000. Com a escriptor és autor, entre d’altres, del llibre “Una màquina d’espavilar ocells de nit”, de temàtica sardanista, considerat un dels 10 millors llibres de la literatura catalana d’aquest segle XXI.
Com van néixer els programes Sardana i Nydia?
Cal situar-los en un context històric. Amb l’arribada de la democràcia, algunes expressions de la cultura popular tradicional catalana esclaten, inundant els carrers de signes de catalanitat. La sardana ja no és l’activitat lúdico-festiva capdavantera vinculada a una reivindicació identitària. Hi ha altres expressions de cultura popular, hi ha competència. Això obliga la sardana a reinventar els valors identitaris que li han donat sentit fins aleshores. És a dir: que ballar sardanes signifiqui alguna cosa més que escoltar o ballar música.
És en aquest context que sorgeixen els primers congressos del sardanisme: les jornades Sardana i Identitat de Vic, el primer congrés del sardanisme de Calella, el segon congrés de cultura popular de Platja d’Aro. La gran pregunta que es plantegen és: per a què serveix una dansa del segle XIX a finals del segle XX, en un món molt més urbà i canviant? I surten mil propostes, moltes de les quals no s’apliquen, però totes ajuden a repensar el sentit de la sardana i la seva pervivència.
En aquest marc, hi ha una reivindicació constant perquè la sardana aparegui amb més regularitat als mitjans de comunicació. Com a resposta, el maig de 1995 s’emet el primer programa Sardana, amb 13 capítols inicials. Davant la bona acollida, al setembre se’n produeixen 13 més, i així progressivament es van arribar a emetre uns 285 capítols de Sardana i uns 300 de Nydia.
Què creus que van aportar aquells programes?
No hi havia tant la voluntat de difondre la sardana, perquè tothom la coneixia —més aleshores que ara—, sinó de prestigiar-la, ja fos mitjançant la música i la figura dels compositors, com de dinamitzar-ne la part social. Crec que aquells programes van aconseguir marcar un abans i un després en l’evolució de la música de cobla i la sardana com a música, però al capdavall no va tenir tanta incidència com haguéssim volgut a nivell social.
En l’àmbit musical, el projecte televisiu iniciat el 1995 va culminar l’any 2000 amb la celebració dels 150 anys de la tenora, un moment en què va esclatar tot el que s’havia anat construint en aquells cinc anys. La gala de la tenora va ser un esclat que va mostrar el potencial de la música de cobla a través de la Cobla Fusió i altres propostes innovadores. De fet, es va publicar un disc amb el mateix nom, que recollia aquestes inquietuds musicals de l’entorn de la cobla i la sardana.
Per tant, penso que l’aportació dels programes Sardana i Nydia va ser decisiva en l’àmbit musical, però no tant en l’àmbit social. No eren només programes informatius. Eren actius creatius i propositius. No es limitaven a explicar, sinó que ens inventàvem moltes idees i formats. Com exemple, en Cesc Gelabert ballant una sardana tot sol, i moltes coses més.
Sardana era un programa exclusivament dedicat a la sardana, però a Nydia es van obrir els continguts a altres manifestacions de cultura popular. Això va generar reticències en els cercles sardanístics (jo vaig ser qualificat públicament com a «enemic públic número 1 de la sardana» per un dirigent de la Federació Sardanista de Catalunya), però ampliar continguts d’arrel era l’única manera de garantir la continuïtat del programa televisiu. Sense aquesta obertura, Sardana hauria desaparegut i, amb ell, la presència de la sardana a la televisió. Per altra banda, aquesta decisió seguia un dels acords del segon Congrés de Cultura Popular de Platja d’Aro: fer aplecs amb sardanes, no només aplecs de sardanes. Nydia volia reflectir aquest esperit, donant cabuda a altres expressions de cultura popular, perquè així ho exigien els temps.
Creus que el sardanisme va saber aprofitar l’oportunitat de disposar d’uns aparadors com aquells programes?
Com deia abans, probablement no en l’àmbit social però sí que va ser decisiva en l’àmbit musical, pels motius que ja he explicat.
Pel que fa a la dansa, crec que no es va aprofitar prou. Potser no ho vàrem saber fer prou bé o potser el sardanisme no en va fer prou cas, però crec que va ser una oportunitat perduda perquè a l’època del programa Sardana teníem un espai dedicat exclusivament a la sardana i no ho vàrem saber aprofitar.
Com va rebre l’audiència aquests espais més enllà dels cercles sardanistes?
La resposta va ser molt positiva i va causar una gran sorpresa. Moltes crítiques televisives destacaven el tractament innovador que fèiem de la sardana. Es deia que era un programa fet no per sardanistes, sinó per professionals del món de la televisió. Això no és exacte del tot. La veritat és que era un programa fet per gent de la televisió que alhora estimàvem sincerament la sardana. A més, hi havia un tercer element: a més de professionals del mitjà i gent que estimàvem la sardana, érem joves, amb ganes de tirar endavant i trencar tòpics. I encara destacaria un quart factor: vam ser els primers que ens vam poder professionalitzar en l’àmbit de la comunicació sardanista, anant més enllà de la informació estricta. Coneixíem bé els mitjans, ja fos televisió o ràdio, però alhora estimàvem la sardana de debò.
Tot això va donar lloc a propostes atractives per a qui no era del món sardanista. No es tractava només de mostrar gent ballant sardanes, perquè això televisivament tenia poc atractiu. L’interès es trobava en els reportatges, en la manera de viure els aplecs, on ens convertíem en part de l’animació, parlant i gravant la gent, que era molt divertit. També en els centenars de documentals sobre músics de cobla i compositors, que han deixat un patrimoni audiovisual impagable a disposició de qui el vulgui recuperar dels arxius de 3cat.
Com veies la incidència de la sardana en la societat d’aquella època? Com et sembla que ha evolucionat?
El repte era trobar un sentit nou al fet que a finals del segle XX encara balléssim una dansa del segle XIX. La sardana hauria pogut encarnar, per exemple, un valor d’acollida de la immigració, com sí que han fet els castellers, bastoners o geganters. Potser la sardana no ho va saber fer tant, i això que tenia una posició preeminent, un teixit associatiu fort… però vivia instal·lada en una mena de poltrona de «privilegi». No va assumir alguns rols que la societat li demanava, com la integració dels immigrants o la seducció dels joves.
No haver sabut jugar aquest paper li ha passat factura. Avui dia, la seva incidència social és molt menor que aleshores.
Probablement, ara seria impensable tornar a tenir un espai setmanal sobre sardanes a televisió. Creus que seria possible tornar a fer que el sardanisme fos atractiu per als mitjans de comunicació? Com?
Efectivament, ara seria impensable. No podem posar el carro davant dels bous. No podem pretendre aparèixer als mitjans de comunicació si no tenim un ressò i un interès social. És així de cru. La televisió, ens agradi o no —i jo mateix deploro la manca de programes culturals, no només de sardanes, sinó de qualsevol disciplina—, és el reflex de la societat. Ara mateix, la sardana té un ressò social mínim i, per tant, la seva presència a la televisió també és mínima. És la societat que tenim i, per tant, la televisió que tenim.
Què s’hauria de fer?
Hi ha dues fórmules: una és més foc d’encenalls i l’altra és crear una brasa.
L’opció més immediata és la que sol agradar més als dirigents sardanistes: fer una gran commemoració amb qualsevol excusa, omplir el Palau Sant Jordi o el Palau de la Música i aconseguir 30 segons al telenotícies.
L’altra és una estratègia de fons: donar a la sardana un valor únic que la faci atractiva i única. Un valor que no es pugui donar en cap altre expressió. Per exemple, enllaçar-la amb valors actuals com l’ecologia, el feminisme. Ballar sardanes en un prat, amb una cobla tocant sense amplificació, és una experiència preciosa. Si la sardana es vinculés a aquest espai, al lleure i a les noves expressions socials de la neoruralitat, trobaria un lloc en la societat i guanyaria audiència. Fer-la atractiva, amb el temps, es podria traduir en més presència als mitjans.
Cal valorar quina de les dues estratègies és més efectiva. Però hi ha un punt important: la presència de la sardana a la televisió en espais com Sardana o Nydia era, en certa manera, un deute històric. La societat reconeixia així el paper identitari de la sardana durant el franquisme i la resistència. Però aquest deute ja està pagat. Ara, si la sardana vol tenir una finestra a la televisió, se l’haurà de guanyar amb una audiència de base. Ha de ser alguna cosa singular, amb un atractiu propi que no es trobi enlloc més.
S’ha acabat allò de «Per la sardana…!». Creure que la sardana ha de tenir privilegis culturals perquè sí. El país és un altre.
Què és la sardana per a tu?
M’agradaria comentar-ho des d’un doble punt de vista: nacional i personal.
Des del punt de vista nacional, la sardana és una gran oportunitat que ens ha donat la història. Si Catalunya hagués estat un estat, potser no hauríem necessitat certs elements identitaris com els que van sorgir durant la Renaixença. Però el fet que al segle XXI encara sigui viva una dansa de carrer pensada per als pagesos i menestrals del segle XIX no és només perquè hi hem posat esforç, sinó perquè la circumstància històrica ens hi ha obligat. Sense un estat propi, hem hagut de construir una identitat a través de valors que la sardana ha encarnat al llarg de la seva història. Podríem dir que és una “feliç perversitat històrica”: la tenim precisament perquè com a país no ens hem pogut desenvolupar plenament com un estat.
A nivell personal, la sardana va entrar a la meva vida cap als 17-18 anys i va ser una eina de construcció personal. Com a músic de cobla, em va permetre conèixer el país i persones molt interessants. No només des del punt de vista musical, sinó també vital. Va ser una escola de vida.
Què t’agrada de la sardana?
El que més m’agrada és la seva naturalesa polièdrica. Es pot viure des de moltes perspectives: artística, social, coreogràfica, competitiva o fins i tot ecològica, ja que generalment es balla a l’aire lliure amb una cobla que toca sense amplificació electrònica. Això permet que cadascú la visqui des de l’òptica que li resulti més atractiva, sigui des de la vessant associativa, la interpretació musical, la composició o el ball.
Què no t’agrada de la sardana?
Hi ha moltes coses que no m’agraden, però si n’he d’aportar una en sentit constructiu, diria que la sardana hauria d’adaptar la seva llargada al segle XXI. Al segle XIX, un pagès podia passar un any sencer sense escoltar música instrumental. Només per la festa major del poble, quan desembarcava a la plaça una cobla, i allò devia ser impactant, Quan en tenia l’oportunitat, volia gaudir-ne al màxim, i si una sardana durava un quart d’hora, millor. Com més, millor. Però els temps han canviat i ara, en l’època del consum digital, els ritmes de consum són més ràpids i avui la durada i la repetició de la sardana resulten excessives. Fins i tot el sistema manresà es podria escurçar.
L’altra cosa que no m’agrada és que, habitualment, les persones que estan al capdavant de les entitats parlen sempre de renovació sardanista, però no parlen d’una renovació real: parlen d’una renovació biològica: que hi hagi joves, però amb mentalitat de gent gran. Això no és renovar. Renovar significa aportar idees noves, no simplement que les mateixes idees de sempre passin a mans més joves.
Quins valors creus que té la sardana?
La sardana té uns valors intrínsecs molt clars: és espontània —no cal assajar per ballar-la—, és analògica en un món cada cop més alienadorament digital, és una vivència plena, sovint a l’aire lliure i sempre en companyia, amb música acústica en viu, sense amplificació. A més, compta amb un repertori musical extraordinari. Per tant, té uns valors artístics innegables.
La sardana té moltes oportunitats per seduir, però cal que ho faci amb de forma original i valenta. Ha de reformular-se i presentar-se de manera diferent, això és seguríssim.
A banda dels seus valors propis, també ha d’assumir els que la societat li vulgui atorgar. En el passat, els valors associats a la sardana han anat canviant. Durant la dictadura, es ballava com a símbol de catalanitat; als anys 10 i 20, com a mostra de polidesa moral, perquè les noies que ballaven sardanes eren «moralment més polides que les que ballaven agafades a l’envelat».
Aquests valors canviants han garantit la seva pervivència, però avui la pregunta és: quin sentit té ballar sardanes al segle XXI? Potser la resposta passa per valors com la solidaritat, l’humanisme, l’ecologia o el feminisme. Per exemple, per què no impulsar ballades on les dones tinguin un paper predominant? O apropar les ballades als boscos i prats, recuperant el vincle amb la natura? Aquests són valors necessaris en la societat actual i la sardana pot encarnar-los perfectament.
Com veus el futur de la sardana?
El futur passa per potenciar aquests valors i donar sentit a ballar sardanes en ple segle XXI. Si no, la sardana s’anirà reduint progressivament.
Històricament, la seva expansió va seguir un procés clar: va néixer a l’Empordà, es va estendre a Barcelona i, des d’allà, es va irradiar primer per la Catalunya Vella i després per la Catalunya Nova. Però si perd pes i teixit organitzatiu, el procés es revertirà: desapareixerà de la Catalunya Nova, anirà desapareixent de més i més comarques, quedarà residual a Barcelona i acabarà reduïda a l’Empordà, on es ballarà com un element folklòric local. Això podria passar en menys de cinquanta anys.
Què hi canviaries si fos a les teves mans?
Com ja he dit, canviaria la durada de la sardana i la manera com es presenten les ballades. Recuperaria la seva connexió amb els entorns rurals, portant-la a mercats medievals, aplecs i trobades a l’aire lliure, amb un esperit de socialització, menjar i cultura compartida.
Imagino una ballada enmig d’un prat, amb una cobla tocant al capvespre, envoltats de natura. Un format més proper i vivencial, combinant concert i ball, podria ser una manera magnífica de renovar l’experiència sardanista.
A més, la sardana pot esdevenir una alternativa potent en aquest món dominat per les pantalles digitals. És una expressió cultural analògica, una experiència col·lectiva autèntica que ens connecta amb la tradició, la música i la comunitat. Aquest és el seu gran potencial per al futur.